dijous, 17 de novembre del 2011

Un diumenge de temples, memorials i zoos


Gopuram (torre) del temple xivaita Kapaliswarar
de Mylapore, Chennai

Si algú descriu Chennai com una ciutat plena d'atractius és que té problemes o de percepció de la realitat o de detecció de la bellesa. Ara, sense ser una ciutat monumental, també té els seus encants, entre els quals no hi podríem incloure el zoo, on vaig anar a petar diumenge. Sortint del camp de concentració d'ocells i quadrúpedes vaig dirigir-me, no sense entrebancs, al barri de Mylapore. En realitat volia anar més amunt, a Triplicane, però com que el bus ha parat davant d'uns temples que tard o d'hora volia anar a veure, doncs he baixat allà. El primer temple en qüestió és el Ramakrishna Mutt, un temple obert a persones de qualsevol religió per a meditar-hi. És un temple elegant però d'aspecte sobri, de tonalitats rosades, amarronades i crema; en forma de basílica però amb elements clarament hinduistes. Al lloc que en una basílica cristiana ocuparia l'altar hi havia una estàtua d'algú que molt probablement era del monjo i predicador asceta Vivekananda. L'altre temple era el temple de Kapaliswarar, un temple hinduista xivaita “normal i corrent”, amb la torre en forma de muntanya de déus a l'entrada (el “gopuram”), pavellons per als déus i els fidels... Més interessant, però, era la cort de vaques darrere d'unes imatges, o l'interior del temple, que semblava una mica, amb perdó, el tren de la bruixa: molt foc, molta columna negra, una mica d'or... Llàstima que això ho he vist des del pati, que allà els no-hinduistes no hi podíem entrar. Deixant les sabates abans d'entrar al temple, una turista japonesa ha començat a fúmer crits per allà perquè li han dit que havia de pagar per deixar les sabates. Insistia que li havien dit que no havia de pagar, i els del temple “que no, que li hem dit que sí!”. Total, ganes de fer el paperina, perquè es deixava la voluntat i, a més, la hi havia de deixar tothom, indis i no indis... després m'he fixat que era una parella que quan jo sortia del zoo ells hi anaven, i la senyora donava força la nota: molt vestida de coloraines, i amb una pamela molt gran... i he pensat “mira, tu, com les flors i els insectes: si és virolat, és verinós”... I quan sortia del temple va i una senyora francesa entra a dins sense descalçar-se. Jo me l'he quedat mirant a veure si li deia alguna cosa o no, però un noi del temple ha reaccionat abans que jo: i es veu que la senyora buscava no sé qui i tenia pressa. Molt bé, doncs, quan jo tingui pressa entraré al Louvre sense passar per seguretat.

A part, al temple també hi havia indis, sent diumenge com era: trencant cocos en un cercle de ciment preparat per a aquesta fi, fent ofrenes, beneint ofrenes, jugant, empipant les vaques (això els nens).

Marina Beach. Aqui hi vaig anar un altre dia.
Ah, i m'oblidava que el dia ha començat al memorial de Kamaraja, un dels líders de la independència índia del sud o, com m'han dit uns nois molt simpàtics que he conegut, “el Gandhi negre”. Bé, no sé si és de gaire tacte referir-s'hi amb aquest nom, però si ells mateixos ho diuen... el cas és que els indis del sud generalment són de pell més fosca que els del nord (Gandhi era gujarati, o sigui, del nord-oest), i el símil els devia anar bé. El memorial consistia en un seguit de pavellons: el dedicat a tots els caiguts per la pàtria, el de la flama eterna a Kamaraja, el dedicat a la memòria de Kamaraja... Com molts d'aquests llocs, el populatxo es passava la solemnitat pel forro i bàsicament escrivia coses amb el dit sobre la pols dels marbres, feia hipòtesis sobre d'on prové el gas que alimenta la flama eterna o patinava amb els peus descalços pels terres llisos. Això si no apareixia de sobte un estranger amb qui tota la família es podia distreure saludant i donant-li la mà!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada