Triplicane
és un dels barris del que es pot mig considerar el centre de Madràs. No és que
Madràs tingui realment un centre, però Triplicane és prou a prop de certs llocs
emblemàtics com per considerar-ho així: no és lluny de la universitat de
Madràs, i queda més o menys paral·lel a Marina Beach, la platja que, segons una
de les meves professores, és "l'orgull de Madràs" ("Chennaiukku
perumai"), i que als vespres, sobretot del cap de setmana (però no únicament) s'omple de passejants que
prenen la fresca, mengen peix fregit, fruita assaonada, plats vegetarians o chaat;
fan les seves primeres incursions en el món de l'hípica amb uns cavalls que
estan farts de recórrer el mateix trajecte de cinquanta metres, es fotografien
amb siluetes de cartró d'actors, polítics o tigres, o fan voltes amb uns
“caballitos” accionats per un generador elèctric.
Una de les mesquites on em vaig poder "colar". |
Triplicane és un barri comercial com els
d'abans, amb un carrer principal, Triplicane High Road, vorejat de botigues i
restaurants. Com a barri comercial “tradicional” del sud d'Àsia, és
essencialment un barri musulmà. Això vol dir que moltes de les botiguetes al
llarg de Triplicane High Road són de parafernàlia musulmana (els barretets
cilíndrics que es posen musulmans de totes les latituds per entrar a la
mesquita, perfums, rosaris, faristols per aguantar l'Alcorà, pòsters amb hadith
del llibre sagrat musulmà, pòsters amb imatges de la Meca, etcètera). També hi
ha, però, les habituals botigues de roba (sobretot d'indumentària femenina
musulmana, això sí), botigues d'atenció al client de totes les operadores de
telefonia mòbil de Tamil Nadu, supermercats, paradetes de te, sucs de fruita, lassi
i altres begudes de llet...
Tot i el predomini musulmà, Triplicane és un barri cosmopolita, i encara que el plat estrella dels restaurants de la zona és el musulmaníssim biriani (arròs cuit al vapor amb espècies, verdures i carn de xai, vedella o pollastre, servit amb un ou dur i verdures en vinagre), també hi ha restaurants vegetarians concorreguts majoritàriament pels hindús. El cosmopolitanisme es fa més evident quan arribes al barri des de l'estadi, ja que aleshores has de passar forçosament per un tram de carrer que és com una petita Bengala. Per algun motiu que desconec, en uns pocs metres quadrats es concentren un seguit de botigues, restaurants i altres establiments regentats per bengalins, i fins i tot hi ha alguna oficina governamental de l'estat de West Bengal, la Bengala Occidental, és a dir, la que després de la partició (o, més ben dit, la Partició), NO es va convertir en Pakistan Oriental ni, més tard, en Bangla Desh. Però per al cas és igual, perquè els cartells en idioma (i alfabet) bengalí són ubics, i és un bon lloc per trobar algun restaurantet on et serviran un thali “vegetarià” bengalí, amb el preceptiu bol de curri de peix, que en aquelles latituds no es considera un animal immenjable per un hindú vegetarià, sinó un “fruit de mar” totalment apte per al consum fins i tot de les castes més altes i més pures. El que no us serviran, però, és cap de la més o menys dotzena de peixos que anuncien que tenen en un llarg cartell vermell amb lletres blanques: jo vaig entrar en un establiment amb tota la il·lusió de pimpumflar-me un plat de hilsa (fregida, bullida, al curri o com fos), el peix nacional bengalí. Però, oh!, “mi gozo en un pozo”, l'únic que tenien eren meals, és a dir, menús ja preparats que consistien en el curri de peix abans esmentat, algun curri de verdures, llenties, pickles, picant i arròs, molt arròs. Els meus companys de taula, uns bengalins establerts per raons de feina a Chennai, i gratament sorpresos de trobar un estranger allà, em van dir que el menjar d'aquell restaurant era força autèntic. “Però com el de casa no és, eh...” Home, això se sobreentén...
Però tornem al
Triplicane-Triplicane, que els tàmils pronuncien Triplikaan. Al llarg de High
Road vaig veure tres mesquites. Una de moderna, lletja com un pecat. Una altra
de petita, baixeta, quadrada, situada en una cantonada i amb les dues parets
que donen al carrer amagades per botiguetes. Vaig trobar la porteta que donava
al pati d'entrada en un carreró lateral. La mesquita exhibia amb gràcia
proporcions d'un altre temps: unes columnes menudes aguantaven la teulada,
baixa i de teules, d'un cobert lateral, al qual s'accedia des de la petita
piscina d'ablucions. La mesquita en si consistia en un edifici rectangular,
obert pel davant, dividit per arcs suportats també per minúscules columnes.
Devia ser un edifici dels anys 20 o 30, però semblava més vell, possiblement a
causa del clima persistentment humit i càlid dels Tròpics. Si no ho recordo
malament, el temple era d'un blanc blavós. Les portes i els marcs de les
finestres de fusta devien ser verds.
Un cop dins,
vaig caminar en silenci pel diminut pati, i vaig arribar fins a la galeria
coberta de l'entrada, on uns barbuts amb túnica i barretet cilíndric parlaven
entre ells fins que es van adonar que hi era jo, i se'm van quedar mirant, mig
atònits, mig insolents. Vaig intuir que la meva presència no era especialment celebrada,
i vaig marxar.
El que
explico va passar un divendres. Aquella mateixa setmana, el dimecres, també
havia anar a passejar per Triplicane (aleshores per primera vegada) i vaig
dirigir-me, decidit i cofoi, a la Gran Mesquita, situada uns metres més al nord
que la petita mesquita que acabo de descriure. Malgrat ser una àrea densament
edificada i poblada, l'emplaçament de la Gran Mesquita l'indica un buit, com un
parèntesi, en una línia atapeïda de cases de Triplicane High Road. Per accedir
a la mesquita, a més, s'han de passar tres grans solars. Al primer solar,
custodiat per una gran tanca de barres metàl·liques, no hi vaig poder ni
entrar. Un homenet esprimatxat amb uniforme de guarda de seguretat em va
advertir, i em va preguntar que a on anava. “A la mesquita”, li vaig respondre,
com si no fos prou obvi. Jo em pensava que, per qüestions de seguretat, em
revisaria la motxilla i, veient que no portava ni bombes ni pornografia ni
ampolles de Calisay, em deixaria passar. Doncs no. “D'on ets?” em pregunta. Ah,
vol conversa, el senyor... doncs molt bé... “D'Espanya, li responc” (creieu-me,
en alguns verals, ja és prou difícil trobar gent capaç de situar Espanya en un
mapa, no intenteu sadollar les vostres ànsies independentistes dient que sou
catalans. Clar que... si no saben on és Espanya, us podeu inventar que sou de
la República Catalana, o de l'Osonistan Autònom...) Ai, que divago... ell va i
em respon: “Ets musulmà?” A mi la pregunta em va sonar com “Ets ari?” o “Ets
pur?” Jo li responc “És realment important, la meva religió? Només vull mirar
la mesquita, sóc turista. Si no puc, no entraré a dins, però deixi-m'hi
acostar” “Jo sóc musulmà, tu ets musulmà?” insisteix, l'imbècil. “No, no sóc
musulmà, però només vull veure la mesquita de la vora, no faré res dolent,
home”. Després d'un estira-i-arronsa (o més aviat, un arronsa-i-arronsa), el
musulmà racista de torn va insistir, orgullós, en la seva musulmanitat i en la
meva no musulmanitat per no deixar-me entrar a la mesquita. Bé, per no
deixar-m'hi ni acostar. Jo em vaig acomiadar amb un llengot, i no vaig escopir
al terra perquè podien considerar que escopia al terra de la mesquita, i això
tampoc (a part que em fotia en un merder). Total, que em vaig quedar amb les
ganes de veure la mesquita més gran del Chennai, i pel que es veu, no podré
entrar-hi mai. Aquell cap de setmana, quan em vaig quedar a dormir en un hostal
ubicat en una encantadora mansió antiga i mal conservada del barri, des de la
meva habitació, que donava al pati de la mesquita, vaig veure com uns
homenassos pixaven allà mateix. Suposo que els orins d'aquells senyors són molt
menys ofensius que la meva educada i considerable presència.
Gran mesquita de Chennai. Aqui no m'hi van deixar entrar. |
Amb
l'Abdurrahim (suposem que es deia així, que no me'n recordo) vam tenir una breu
i cordial conversa (en anglès, perquè en tàmil...) sobre què feia jo allí, què
feia ell, etcètera. Es va sorprendre que jo fos a Chennai per estudiar tàmil, i
més encara que n'estudiés ben be per amor a l'art, sense la intenció, en
principi, d'aplicar el que pugui aprendre a alguna finalitat com traduir,
llegir literatura tàmil, o altres coses que fa la gent amb més senderi que jo.
“M'interessa la gramàtica de les llengües dravídiques, i mira, vaig decidir
estudiar tàmil. No sé de què em servirà, però m'ho passo bé; feia temps que
volia fer-ho, i quan vaig marxar de l'Iran vaig decidir que era el moment de
venir aquí”. La seva sorpresa no era una sorpresa incrèdula, com d'estar davant
d'algú d'un altre planeta, com la que va demostrar un iranià en un autobús a la
zona del golf Pèrsic quan li vaig dir, per error, que a Espanya hi ha quaranta
estacions a l'any (volia dir “quatre”). Es veia una persona intel·ligent, i
devia pensar “mira, si al sonat aquest li agrada estudiar tàmil, que faci...”
Ell tampoc no era de Chennai. No recordo de quina ciutat o estat em va dir que
era, però crec que la seva llengua materna era l'urdú. Sabia, però, una mica de
tàmil per parlar amb la gent del lloc i, clar, anglès. Vull suposar que em va
dir que també sabia una mica d'àrab. “Aquesta mesquita és sunnita, oi?”, li
pregunto, per buscar algun tema de conversa. “Sí, però, a part de petites
diferències de ritus i tradicions, no hi ha cap diferència important entre els
sunnites i els xiïtes, tots som musulmans, tots som germans. La premsa,
sobretot la premsa electrònica, s'inventa conflictes entre els musulmans per
crear enemistat i debilitar-nos, però són tot mentides: els sunnites i els
xiïtes no tenim cap problema entre nosaltres.” “Això explica-ho als xiïtes i
sufís del Pakistan, o als sunnites de l'Iran, guapo”, li volia dir, però vaig
assentir calladament, fent veure que me'l creia.
Temple hinduista (i van...) Aqui hi entres sense cap problema. |
El dia
anterior, divendres, vaig treure el cap al Triplicane Muslim High School. No
vaig passar del portal d'entrada perquè, sent com era un col·legi, vaig suposar
que l'accés als no-alumnes devia estar prohibit. Des del carrer, l'escola
sembla un edifici petit, ja que en testimonia l'existència una façana groga de
dos pisos, estreta. Una façana, això sí, pomposament decorada amb relleus de
flors, sanefes, petxines… que li confereixen l'aire entre alegre i prepotent,
entre desubicat i eclèctic de l'arquitectura colonial a l'Àsia. Aquesta façana
és només la de la portalada, per on s'accedeix, a través d'un corredor d'uns
cinquanta metres, al pati de l'escola, al fons del qual hi ha l'edifici
principal. Aquell dia només vaig mirar-lo des de sota l'arc de l'entrada, però
va ser suficient per tenir una primera impressió del simpàtic pastitx
neomorisc. Em pensava que, en advertir-me, els nens cridarien, xisclarien,
riurien i bramularien per anunciar-se els uns als altres que m'havien vist. Els
nens, però, per sort, van continuar jugant tan tranquils a cricket i a
pegar-se i humiliar-se entre ells. És un dels avantatges d'un bon sistema
educatiu.
Antiga mansio de Triplicane reconvertida en hotel |
Com sempre
en aquests casos, vam intercanviar telèfons (el número i prou), em va dir que
si volia saber coses del barri, o de Madràs, que el truqués, i encara no ho he
fet. Com sol passar en aquests casos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada