dijous, 12 de gener del 2012

Coses tàmils



El mes tàmil actual, que aviat s'acabarà, és el de maargazhi. És un mes especial per als hindús, que el consideren de bon auspici. Això es materialitza llevant-se d'hora (molt d'hora), cap a quarts de cinc. Si s'escau que un dia se celebra algun festival religiós, el temple t'ho farà saber posant música a tot volum a l'hora llevar-se (o sigui, a quarts de cinc del matí, us recordo), com vaig descobrir la setmana passada. I després la gent se'n riu perquè dormo amb taps a les orelles.

Kolam d'una casa de prop d'on visc.
Durant aquest mes les dones dibuixen davant de les portes d'entrada de les cases kolangal especials. Els kolangal (singular kolam) són figures geomètriques concèntriques semblants a una flor, que  es dibuixen cada dia de l'any davant de la casa per protegir la llar. Tradicionalment s'elaboraven amb farina d'arròs, i així els corbs, formigues i altres bestioletes se n'alimentaven*. Però avui en dia es fan amb una sorra (kola maavu) obtinguda molent pedra molt fina que uns humils venedors ofereixen pel carrer d'hora al matí. El que sí que es continua fent amb farina d'arròs és el kolam de l'habitació de la casa on es fa la puuja, l'ofrena als déus. Abans els kolangal es feien al matí i al vespre, després de netejar el davant de l'entrada de casa, però tot es perd, i avui la majoria de dones els dibuixen al matí, i va que t'estrelles.

Durant el mes de maargazhi, els kolangal no són tots del color blanc habitual, sinó que en fan de colors. A les zones rurals, el mes de maargazhi impulsa els tàmils a posar al centre del kolam una muntanyeta de fem de vaca coronada amb una flor. El cap de setmana passat en vaig veure uns bonics exemples a la ciutat de Thiruvannamalai. Jo em pensava que era un costum local, això de combinar merda i flors en un orgànic contrast estètic, però em van dir que no, que es fa a tots els pobles de Tamil Nadu aquests dies. A les ciutats, actualment, no es porta tant.

També té com a principal ingredient els excrements de vaca (més concretament, la cendra d'excrements de vaca cremats) el vipuuthi, la pols blanca que els sacerdots t'escampen pel front per beneir-te. El fidel ofereix unes monedes al sacerdot que hi ha davant d'una de les capelles dels temples hinduistes, la Ganeixa, per exemple, el del cap d'elefant. Aleshores el sacerdot li pinta el front horitzontalment amb vipuuthi, després al mig del front li planta una mica de kungumam (o kokum, una pols vermella) i finalment, per fer-ho tot ben fet, el fidel s'empassa una mica de vipuuthi, o sigui, de cendra de fem de vaca.

Durant el mes de maargazhi pinten les banyes de bous,
vaques i gallines amb sabates.
I ja posats en el tema escatològic, continuarem. Per als hinduistes, com és sabut, ressabut i consabut, les vaques són sagrades. (Però aquí he de deixar clar que el famós relat d'en Pere Calders en què el protagonista el detenen per haver enganyat una vaca no té cap fonament, perquè aquí a Madràs ningú no té cap problema a fotre cops a les vaques xafarderes.) La veneració de la vaca arriba fins a tal punt que els seus excrements i orina són considerats sagrats. Antigament... bé, i actualment també, el davant de les cases es neteja amb una barreja en què l'element principal és la caca de vaca. Tradicionalment, l'interior d'una casa es purificava amb orina de vaca. I quan es diu “tradicionalment” a l'Índia no vol dir “antigament”, sinó que les famílies hinduistes ortodoxes encara ho fan. Aquesta purificació es practica, per exemple, a l'habitació en què una dona ha passat els dies de la menstruació: durant aquest dies és considerada impura i no pot compartir habitació amb la resta de la família (non comment). Es veu que les famílies hindús ortodoxes fan mans i mànigues per recollir excrements i orina de vaca. L'orina no ho sé, però trobar excrements de vaca no crec que els costi gaire. L'orina, em va dir la meva professora, la guarden gelosament en un recipient. Tot això pot semblar una porcada (i possiblement ho és), però cal no oblidar que els fems i orins de vaca tenen unes qualitats antisèptiques excel·lents.

Per als tàmils, especialment per als hinduistes, són importants també els senyals de bon auguri o mal auguri (sagunam): abans de sortir de casa per a alguna cosa important (una entrevista de feina, un viatge, etc.) s'estaran uns minuts al llindar de la porta per captar els senyals. Un gat és senyal de mal auguri, però no gaire, ja que es pot contrarestar entrant a casa i bevent un got d'aigua. Un brahmin és molt mal senyal si va sol, però si va amb, com a mínim, un altre brahmin, no passa res (ara el que no sé és si un brahmin acompanyat d'altra gent que no sigui brahmin com es considera). Senyals de bona sort poden ser vaques o dones que carretegen gerres d'aigua o flors.

Una dona amb els cabells curts també es considera de mal auspici, fins al punt que Manimeekalai, l'heroïna de l'èpica budista homònima, escrita el segle II dC per un tal Sattanaari, es representa sempre amb els cabells llargs, tot i que és poc probable que una monja budista com ella no portés els cabells rapats o molt curts.

Els esdeveniments importants de la vida es planegen curosament i amb compte amb l'ajuda d'un astròleg, que dirà quin dia és més adequat per casar-se, per exemple.

Aquestes supersticions, tabús o manifestacions socioculturals, com en vulgueu dir, es reflecteixen també en la llengua. Per exemple, per preguntar a algú on va, la forma més simple (i la que faig servir jo) seria “ienge pooriinga?” (ienge vol dir “on” o “a on”, i poo vol dir “anar”), però això es considera de mal auguri, i per cortesia i consideració s'utilitza la forma “ienge kilampuriinga?” També és de mal averany dir “poittu” (literalment, “havent-me'n anat”, però que voldria dir “adéu”) i per això s'utilitza la forma “poittu vareen”, que es pot traduir com “havent-me'n anat, tornaré”, encara que no tinguis la més mínima intenció de tornar a posar els peus en aquell lloc o veure aquella gent.


1 comentari:

  1. Eh, endividuo, alma de cántaro, empanzinao, bazin, enconao.... que no porque te hayas ido de por allí de andestán tienes que dejar de escribir. Muy al contrario. Ahora estarás en otro sitio, pero yo te recomiendo que utilices el mismo blog y nombre y sigas contándonos cosas.

    O mando a mis hombres a hablar contigo.

    ResponElimina