El mes tàmil
actual, que aviat s'acabarà, és el de maargazhi. És un mes especial per
als hindús, que el consideren de bon auspici. Això es materialitza llevant-se
d'hora (molt d'hora), cap a quarts de cinc. Si s'escau que un dia se
celebra algun festival religiós, el temple t'ho farà saber posant música a tot
volum a l'hora llevar-se (o sigui, a quarts de cinc del matí, us recordo), com
vaig descobrir la setmana passada. I després la gent se'n riu perquè dormo amb
taps a les orelles.
Kolam d'una casa de prop d'on visc. |
Durant aquest
mes les dones dibuixen davant de les portes d'entrada de les cases kolangal
especials. Els kolangal (singular kolam) són figures geomètriques
concèntriques semblants a una flor, que
es dibuixen cada dia de l'any davant de la casa per protegir la llar.
Tradicionalment s'elaboraven amb farina d'arròs, i així els corbs, formigues i
altres bestioletes se n'alimentaven*. Però avui en dia es fan amb una sorra (kola
maavu) obtinguda molent pedra molt fina que uns humils venedors ofereixen
pel carrer d'hora al matí. El que sí que es continua fent amb farina d'arròs és
el kolam de l'habitació de la casa on es fa la puuja, l'ofrena
als déus. Abans els kolangal es feien al matí i al vespre, després de
netejar el davant de l'entrada de casa, però tot es perd, i avui la majoria de
dones els dibuixen al matí, i va que t'estrelles.
Durant el mes de
maargazhi, els kolangal no són tots del color blanc habitual, sinó que
en fan de colors. A les zones rurals, el mes de maargazhi impulsa els
tàmils a posar al centre del kolam una muntanyeta de fem de vaca
coronada amb una flor. El cap de setmana passat en vaig veure uns bonics
exemples a la ciutat de Thiruvannamalai. Jo em pensava que era un costum local,
això de combinar merda i flors en un orgànic contrast estètic, però em van dir
que no, que es fa a tots els pobles de Tamil Nadu aquests dies. A les ciutats,
actualment, no es porta tant.
També té com a
principal ingredient els excrements de vaca (més concretament, la cendra
d'excrements de vaca cremats) el vipuuthi, la pols blanca que els
sacerdots t'escampen pel front per beneir-te. El fidel ofereix unes monedes al
sacerdot que hi ha davant d'una de les capelles dels temples hinduistes, la
Ganeixa, per exemple, el del cap d'elefant. Aleshores el sacerdot li pinta el
front horitzontalment amb vipuuthi, després al mig del front li planta
una mica de kungumam (o kokum, una pols vermella) i finalment,
per fer-ho tot ben fet, el fidel s'empassa una mica de vipuuthi, o
sigui, de cendra de fem de vaca.
Durant el mes de maargazhi pinten les banyes de bous, vaques i gallines amb sabates. |
I ja posats en
el tema escatològic, continuarem. Per als hinduistes, com és sabut, ressabut i
consabut, les vaques són sagrades. (Però aquí he de deixar clar que el famós
relat d'en Pere Calders en què el protagonista el detenen per haver enganyat
una vaca no té cap fonament, perquè aquí a Madràs ningú no té cap problema a
fotre cops a les vaques xafarderes.) La veneració de la vaca arriba fins a tal
punt que els seus excrements i orina són considerats sagrats. Antigament... bé,
i actualment també, el davant de les cases es neteja amb una barreja en què
l'element principal és la caca de vaca. Tradicionalment, l'interior d'una casa
es purificava amb orina de vaca. I quan es diu “tradicionalment” a l'Índia no
vol dir “antigament”, sinó que les famílies hinduistes ortodoxes encara ho fan.
Aquesta purificació es practica, per exemple, a l'habitació en què una dona ha
passat els dies de la menstruació: durant aquest dies és considerada impura i
no pot compartir habitació amb la resta de la família (non comment). Es
veu que les famílies hindús ortodoxes fan mans i mànigues per recollir
excrements i orina de vaca. L'orina no ho sé, però trobar excrements de vaca no
crec que els costi gaire. L'orina, em va dir la meva professora, la guarden
gelosament en un recipient. Tot això pot semblar una porcada (i possiblement ho
és), però cal no oblidar que els fems i orins de vaca tenen unes qualitats
antisèptiques excel·lents.
Per als tàmils,
especialment per als hinduistes, són importants també els senyals de bon auguri
o mal auguri (sagunam): abans de sortir de casa per a alguna cosa
important (una entrevista de feina, un viatge, etc.) s'estaran uns minuts al
llindar de la porta per captar els senyals. Un gat és senyal de mal auguri,
però no gaire, ja que es pot contrarestar entrant a casa i bevent un got
d'aigua. Un brahmin és molt mal senyal si va sol, però si va amb, com a mínim,
un altre brahmin, no passa res (ara el que no sé és si un brahmin acompanyat
d'altra gent que no sigui brahmin com es considera). Senyals de bona sort poden
ser vaques o dones que carretegen gerres d'aigua o flors.
Una dona amb els
cabells curts també es considera de mal auspici, fins al punt que Manimeekalai,
l'heroïna de l'èpica budista homònima, escrita el segle II dC per un tal Sattanaari,
es representa sempre amb els cabells llargs, tot i que és poc probable que una
monja budista com ella no portés els cabells rapats o molt curts.
Els
esdeveniments importants de la vida es planegen curosament i amb compte amb
l'ajuda d'un astròleg, que dirà quin dia és més adequat per casar-se, per
exemple.
Aquestes
supersticions, tabús o manifestacions socioculturals, com en vulgueu dir, es
reflecteixen també en la llengua. Per exemple, per preguntar a algú on va, la
forma més simple (i la que faig servir jo) seria “ienge pooriinga?” (ienge
vol dir “on” o “a on”, i poo vol dir “anar”), però això es considera de
mal auguri, i per cortesia i consideració s'utilitza la forma “ienge
kilampuriinga?” També és de mal averany dir “poittu” (literalment, “havent-me'n
anat”, però que voldria dir “adéu”) i per això s'utilitza la forma “poittu
vareen”, que es pot traduir com “havent-me'n anat, tornaré”, encara que no
tinguis la més mínima intenció de tornar a posar els peus en aquell lloc o
veure aquella gent.