diumenge, 18 de desembre del 2011

Els armenis de Madràs




Entrada de l'església armènia

Subhas Chandra Bose no era un cantant de la moguda “madraseña” dels 80, sinó el fundador de l'Indian National Army, l'Exèrcit Nacional Indi, que, des de Singapur, havia de derrotar l'invasor britànic durant els confusos i agitats anys d'abans de i durant la Segona Guerra Mundial. El personatge (anomenat “el lleó de Bengala”, malgrat que havia nascut a l'estat d'Orissa) se'ns fa mereixedor de simpatia fins que sabem que va mantenir estrets contactes personals i polítics amb Hitler i Mussolini; fins i tot vaig poder llegir una felicitacions d'Any Nou que havia enviat a il Duce. Entendridor. Des del punt de vista polític i estratègic aquest col·leguisme és comprensible, ja que tots tres homes compartien enemics, els britànics.

A Occident (vulgui dir el que vulgui dir el terme), pràcticament tot el que està relacionat amb el nazisme i el feixisme és un tabú social i cultural (i jo que me n'alegro). A l'Índia, en canvi, potser perquè Europa els queda molt lluny, potser perquè Bose al capdavall va lluitar per la independència de l'Índia, no tenen cap mena de pudor a reivindicar el personatge, les seves amistats perilloses no obstant. Fins i tot han reanomenat un carrer en honor seu, i no un carrer qualsevol, sinó un important i cèntric carrer on s'ubica l'emblemàtic Alt Tribunal de Madràs, un complex d'icònics edificis neomoriscos de color vermell que confirmen la conflictiva relació dels britànics amb l'estètica.

I és a aquest carrer, on anem, o més aviat a un carrer veí.

Campanar i porxo de l'església.
El nom antic de Netaji Subhas Chandra Bose Street era Broadway (i així en diu tothom encara), i devia ser una de les artèries de l'antic Madraspattinam colonial britànic. Perpendicular a Broadway, surt cap al nord Armenian Street, el carrer dels Armenis.

Qualsevol racó d'Armènia queda força lluny de l'Índia. Fins i tot si estirem al màxim el mapa del país fent que coincideixi amb la Gran Armènia, el subcontinent indi, i especialment la seva zona sud-oriental, no sembla un lloc probable on els armenis poguessin decidir emigrar i establir-se.

I, malgrat tot, al segle XIV, comerciants armenis van arribar a Madràs i a altres ciutats de l'Índia. Cal dir que no van arribar directament d'Armènia, sinó de l'Iran, ignoro si impulsats per persecucions religioses, guerres o, simplement, per l'afany d'establir-se i prosperar en nous indrets que sembla que sigui un imperatiu vital per a aquest poble del sud del Caucas.

Tomba de Haruthiun Shmavonian.
Des de l'altra banda de Broadway ja es distingeix una petita cúpula blanca amb una creu al cim. Quan entres al bulliciós i animat Armenian Street, l'església és fàcilment identificable malgrat els para-sols de les parades de fruita i falòrnies de plàstic que hi ha al davant. A l'edifici s'hi accedeix  per una escala de pedra paral·lela a la façana. Un cop a dalt dels graons, veiem darrere de l'arc de la porta principal un jardí fresc, verd i ben cuidat i un campanar blanc immaculat separat de l'edifici principal de l'església. Tot just d'entrar m'ha saludat un senyor que ha resultat ser el vigilant de l'església, el senyor Trevor Alexander. “Sóc Alexandre Magne, però sense ser magne.” L'església armènia en realitat és un petit conjunt d'edificis situats en un jardí ombrejat i ben cuidat, que té per límits dos grans edificis a banda i banda, una tanca de filferro que el separa d'un poc transitat carrer pel darrere, i per una porxada pel cantó del carrer al qual l'església dóna el nom.

En Trevor Alexander no m'ha sabut concretar si els armenis que van venir a Madràs van arribar directament per mar des de l'Iran o procedents d'altres regions de l'Índia on s'havien establert anteriorment. Jo sé que la comunitat armènia de l'Índia, antigament vibrant i reputada, va anar disminuint fins que avui en dia només en queden alguns centenars (a tot estirar) a Calcuta, on hi ha la seu de l'Armenian Association, que, segons el meu guia sobrevingut, regularment visita l'església de Madràs per comprovar que se'n té cura com cal. Del que sí que m'ha informat, és que els armenis de Madràs mai no van ser una comunitat gaire nombrosa, “uns 150 o 200”, m'ha respost no gaire convençut. Del que no hi ha dubte és que aquesta petita comunitat va deixar la seva empremta en la història del poble armeni: el 1794, l'arxipreste Haruthiun Shmavonian, líder cultural i intel·lectual de la comunitat armènia de Madràs de l'època, va fundar el periòdic “Azdarar”, el primer en llengua armènia de tot el món. Personalment, trobo fascinant que el primer diari en una llengua indoeuropea com és l'armeni (parlada principalment a l'est de l'Àsia Menor, al Caucas i a l'Iran) aparegués concretament a Madràs, en país dràvida. Ho sabien, els armenis d'Armènia, que en una terra de palmeres, cocos, elefants i espècies uns quants membres del seu poble es dedicaven a imprimir un diari? N'eren conscients, que hi havia armenis escampats per tot el món? Perquè, poca broma, els armenis, en èpoques en què es viatjava per terra o per mar, van arribar a establir-se en comunitats més o menys homogènies en llocs tan allunyats com Singapur, on avui en dia també es pot visitar una església armènia construïda amb donacions de dos germans que van fer fortuna comerciant amb teixits.

L'església armènia de Madràs, dedicada a la Verge Maria, va ser construïda el 1712, però pocs anys després la van enderrocar (o es va esfondrar, no ho sé), i el 1772 es va erigir l'edifici que es pot visitar actualment cada dia de la setmana durant 365 dies l'any de dos quarts de deu a dos quarts de tres, per gentilesa del senyor Alexander. El diumenge, a les 9.30, toca ell mateix les sis campanes del campanar (“fabricades a Londres!”) i cada dia encén una espelma perquè l'església “estigui viva”.

I és que la comunitat armènia de Madràs ja no ho està, de viva. L'últim armeni va morir el 2002 amb més de 90 anys. Alguns del seus esbossos amb llapis decoren el porxo, i reprodueixen escenes religioses, una imatge de la cara de Jesucrist i l'església en el seu estat primitiu.

Làpides al pati de l'església.
En Trevor Alexander mateix no té ni una gota de sang armènia: “Sóc angloindi, saps què vol dir?” “”Sí, clar, tens ancestres tant britànics com indis” “Sí, i nosaltres parlem en anglès, no coneixem la llengua local”, m'ha dit sense poder ocultar una mica d'orgull pel fet de no saber tàmil, malgrat que, si no m'ho hagués dit, jo hauria cregut que era “tàmil 100%”, tal com es defineixen alguns.

Els únics armenis que regularment s'estan a Armenian Street avui en dia són els 350 que hi ha  enterrats al territori de l'església. Les làpides, robustes i elegants pedres rectangulars inscrites en armeni o en anglès i armeni, cobreixen el terra del porxo, de l'entrada, del pati de davant del campanar i part del jardí. Un lloc privilegiat l'ocupa la tomba de Haruthiun Shmavovian, que va viure del 1750 al 1824.

Actualment la llengua armènia ja no se sent en aquest pintoresc temple, un híbrid arquitectònic de les esglésies armènies, amb el seus campanars i cimboris octogonals, i els edificis colonials: blancs, sòlids però frescos, senzills però amb una bona dosi d'imponents columnes. Els pocs armenis que queden a l'Índia viuen bàsicament a Calcuta, però cada cop van sent menys, i fins i tot la prestigiosa, Armenian School de la capital de Bengala, on antigament assistien els fill de les elits, va quedant relegada al paper de relíquia del passat.

I jo, que sóc aficionat a buscar testimonis arquitectònics de gent “que no són on haurien de ser”, enyoro un temps (que no he viscut i per això idealitzo), en què aquestes “anomalies” geogràfiques i històriques eren la norma, i a Istanbul hi havia un barri grec, a Tessalònica la llengua de la majoria de la població era el castellà (el judeocastellà), als ports del sud de l'Iran els hinduistes oferien flors a Xiva, els alacantins resaven “el pare mostro” a Algèria i els armenis de Madràs se n'anaven a sentir missa en armeni i tornaven passejant, endiumenjats malgrat la calor, per sota dels cocoters.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Històries de Triplicane




Triplicane és un dels barris del que es pot mig considerar el centre de Madràs. No és que Madràs tingui realment un centre, però Triplicane és prou a prop de certs llocs emblemàtics com per considerar-ho així: no és lluny de la universitat de Madràs, i queda més o menys paral·lel a Marina Beach, la platja que, segons una de les meves professores, és "l'orgull de Madràs" ("Chennaiukku perumai"), i que als vespres, sobretot del cap de setmana  (però no únicament) s'omple de passejants que prenen la fresca, mengen peix fregit, fruita assaonada, plats vegetarians o chaat; fan les seves primeres incursions en el món de l'hípica amb uns cavalls que estan farts de recórrer el mateix trajecte de cinquanta metres, es fotografien amb siluetes de cartró d'actors, polítics o tigres, o fan voltes amb uns “caballitos” accionats per un generador elèctric.

Una de les mesquites on em vaig poder "colar".
 Més glamurós és l'estadi de Madràs, una immensa estructura moderna feta de tubs blancs i que deu allotjar, més que res, partits de cricket. Qualsevol carrer que, perpendicular a Marina Beach, et porti cap a dintre la ciutat, més o menys a l'altura de l'estadi o la universitat, et conduirà a Triplicane.

 Triplicane és un barri comercial com els d'abans, amb un carrer principal, Triplicane High Road, vorejat de botigues i restaurants. Com a barri comercial “tradicional” del sud d'Àsia, és essencialment un barri musulmà. Això vol dir que moltes de les botiguetes al llarg de Triplicane High Road són de parafernàlia musulmana (els barretets cilíndrics que es posen musulmans de totes les latituds per entrar a la mesquita, perfums, rosaris, faristols per aguantar l'Alcorà, pòsters amb hadith del llibre sagrat musulmà, pòsters amb imatges de la Meca, etcètera). També hi ha, però, les habituals botigues de roba (sobretot d'indumentària femenina musulmana, això sí), botigues d'atenció al client de totes les operadores de telefonia mòbil de Tamil Nadu, supermercats, paradetes de te, sucs de fruita, lassi i altres begudes de llet...

Tot i el predomini musulmà, Triplicane és un barri cosmopolita, i encara que el plat estrella dels restaurants de la zona és el musulmaníssim biriani (arròs cuit al vapor amb espècies, verdures i carn de xai, vedella o pollastre, servit amb un ou dur i verdures en vinagre), també hi ha restaurants vegetarians concorreguts majoritàriament pels hindús. El cosmopolitanisme es fa més evident quan arribes al barri des de l'estadi, ja que aleshores has de passar forçosament per un tram de carrer que és com una petita Bengala. Per algun motiu que desconec, en uns pocs metres quadrats es concentren un seguit de botigues, restaurants i altres establiments regentats per bengalins, i fins i tot hi ha alguna oficina governamental de l'estat de West Bengal, la Bengala Occidental, és a dir, la que després de la partició (o, més ben dit, la Partició), NO es va convertir en Pakistan Oriental ni, més tard, en Bangla Desh. Però per al cas és igual, perquè els cartells en idioma (i alfabet) bengalí són ubics, i és un bon lloc per trobar algun restaurantet on et serviran un thali “vegetarià” bengalí, amb el preceptiu bol de curri de peix, que en aquelles latituds no es considera un animal immenjable per un hindú vegetarià, sinó un “fruit de mar” totalment apte per al consum fins i tot de les castes més altes i més pures. El que no us serviran, però, és cap de la més o menys dotzena de peixos que anuncien que tenen en un llarg cartell vermell amb lletres blanques: jo vaig entrar en un establiment amb tota la il·lusió de pimpumflar-me un plat de hilsa (fregida, bullida, al curri o com fos), el peix nacional bengalí. Però, oh!, “mi gozo en un pozo”, l'únic que tenien eren meals, és a dir, menús ja preparats que consistien en el curri de peix abans esmentat, algun curri de verdures, llenties, pickles, picant i arròs, molt arròs. Els meus companys de taula, uns bengalins establerts per raons de feina a Chennai, i gratament sorpresos de trobar un estranger allà, em van dir que el menjar d'aquell restaurant era força autèntic. “Però com el de casa no és, eh...” Home, això se sobreentén...

Però tornem al Triplicane-Triplicane, que els tàmils pronuncien Triplikaan. Al llarg de High Road vaig veure tres mesquites. Una de moderna, lletja com un pecat. Una altra de petita, baixeta, quadrada, situada en una cantonada i amb les dues parets que donen al carrer amagades per botiguetes. Vaig trobar la porteta que donava al pati d'entrada en un carreró lateral. La mesquita exhibia amb gràcia proporcions d'un altre temps: unes columnes menudes aguantaven la teulada, baixa i de teules, d'un cobert lateral, al qual s'accedia des de la petita piscina d'ablucions. La mesquita en si consistia en un edifici rectangular, obert pel davant, dividit per arcs suportats també per minúscules columnes. Devia ser un edifici dels anys 20 o 30, però semblava més vell, possiblement a causa del clima persistentment humit i càlid dels Tròpics. Si no ho recordo malament, el temple era d'un blanc blavós. Les portes i els marcs de les finestres de fusta devien ser verds.

Un cop dins, vaig caminar en silenci pel diminut pati, i vaig arribar fins a la galeria coberta de l'entrada, on uns barbuts amb túnica i barretet cilíndric parlaven entre ells fins que es van adonar que hi era jo, i se'm van quedar mirant, mig atònits, mig insolents. Vaig intuir que la meva presència no era especialment celebrada, i vaig marxar.

El que explico va passar un divendres. Aquella mateixa setmana, el dimecres, també havia anar a passejar per Triplicane (aleshores per primera vegada) i vaig dirigir-me, decidit i cofoi, a la Gran Mesquita, situada uns metres més al nord que la petita mesquita que acabo de descriure. Malgrat ser una àrea densament edificada i poblada, l'emplaçament de la Gran Mesquita l'indica un buit, com un parèntesi, en una línia atapeïda de cases de Triplicane High Road. Per accedir a la mesquita, a més, s'han de passar tres grans solars. Al primer solar, custodiat per una gran tanca de barres metàl·liques, no hi vaig poder ni entrar. Un homenet esprimatxat amb uniforme de guarda de seguretat em va advertir, i em va preguntar que a on anava. “A la mesquita”, li vaig respondre, com si no fos prou obvi. Jo em pensava que, per qüestions de seguretat, em revisaria la motxilla i, veient que no portava ni bombes ni pornografia ni ampolles de Calisay, em deixaria passar. Doncs no. “D'on ets?” em pregunta. Ah, vol conversa, el senyor... doncs molt bé... “D'Espanya, li responc” (creieu-me, en alguns verals, ja és prou difícil trobar gent capaç de situar Espanya en un mapa, no intenteu sadollar les vostres ànsies independentistes dient que sou catalans. Clar que... si no saben on és Espanya, us podeu inventar que sou de la República Catalana, o de l'Osonistan Autònom...) Ai, que divago... ell va i em respon: “Ets musulmà?” A mi la pregunta em va sonar com “Ets ari?” o “Ets pur?” Jo li responc “És realment important, la meva religió? Només vull mirar la mesquita, sóc turista. Si no puc, no entraré a dins, però deixi-m'hi acostar” “Jo sóc musulmà, tu ets musulmà?” insisteix, l'imbècil. “No, no sóc musulmà, però només vull veure la mesquita de la vora, no faré res dolent, home”. Després d'un estira-i-arronsa (o més aviat, un arronsa-i-arronsa), el musulmà racista de torn va insistir, orgullós, en la seva musulmanitat i en la meva no musulmanitat per no deixar-me entrar a la mesquita. Bé, per no deixar-m'hi ni acostar. Jo em vaig acomiadar amb un llengot, i no vaig escopir al terra perquè podien considerar que escopia al terra de la mesquita, i això tampoc (a part que em fotia en un merder). Total, que em vaig quedar amb les ganes de veure la mesquita més gran del Chennai, i pel que es veu, no podré entrar-hi mai. Aquell cap de setmana, quan em vaig quedar a dormir en un hostal ubicat en una encantadora mansió antiga i mal conservada del barri, des de la meva habitació, que donava al pati de la mesquita, vaig veure com uns homenassos pixaven allà mateix. Suposo que els orins d'aquells senyors són molt menys ofensius que la meva educada i considerable presència.



Gran mesquita de Chennai. Aqui no m'hi van deixar entrar.
 Dissabte, després d'haver-me passat la tarda anterior i aquell matí voltant per temples hinduistes, mercats de passatges minúsculs i immunds i carrerons amb cases de coloraines, vaig acabar petant en un carrer que acabava amb un gran mur blanc coronat amb unes decoracions en forma oval, o de flama. Semblava un edifici antic, i m'hi vaig acostar. Era una mesquita. En aquesta ocasió, a la llarga façana blanca hi havia una diminuta porta que donava a una galeria que envoltava un pati. Davant per davant de la portella, paral·lela al mur interior de la façana, hi havia l'edifici de la mesquita pròpiament dita, una sala més ampla que llarga, dividida per les habituals files d'arcs i columnes. Al porxo de davant de la mesquita en si hi havia un barbut força jove. Quan m'hi vaig acostar em va somriure i em va saludar amb el preceptiu “salaam alaikum”, i jo li vaig tornar l'”alaikum salaam” corresponent. Vam començar a parlar, em va demanar com em deia, va decidir que em dic Farhad (a l'Iran passava igual) i em va començar a explicar que ell anava sempre a aquella mesquita després de la pregària del zahar (migdia, més o menys) i que si tal i que si Pasqual. Jo abans li havia demanat si era l'imam de la mesquita (anava tan musulmà...), però es veu que no, que era enginyer informàtic, etcètera. Em va començar a fer preguntes i a parlar-me amb termes religiosos àrabs assumint que jo en coneixia el significat (que en part sí que entenia) fins que vaig veure que hi havia un malentès i li vaig dir que jo no era musulmà, i que si això era un motiu perquè els allí presents se sentissin incòmodes, doncs que marxava, només faltaria. Ell va quedar sorprès: “Però no et dius Farhad?” “No, no, Ferran. Fer-ran. Vaig viure dos anys a l'Iran i molta gent també es pensava que era un nom àrab, però no, no ho és”. “Bé, doncs cap problema, tu m'has dit honestament que no ets musulmà, i per tant et considero un convidat a la nostra mesquita i jo he de vetllar perquè t'hi sentis còmode i ben tractat”. Així dóna gust, home! Mitja joventut voltant per països musulmans, entrant a mesquites, mausoleus, santuaris musulmans (?) i el que faci falta, i ara resultarà que a l'Índia no em deixen ni acostar-me a les mesquites? Va, home, va!

Amb l'Abdurrahim (suposem que es deia així, que no me'n recordo) vam tenir una breu i cordial conversa (en anglès, perquè en tàmil...) sobre què feia jo allí, què feia ell, etcètera. Es va sorprendre que jo fos a Chennai per estudiar tàmil, i més encara que n'estudiés ben be per amor a l'art, sense la intenció, en principi, d'aplicar el que pugui aprendre a alguna finalitat com traduir, llegir literatura tàmil, o altres coses que fa la gent amb més senderi que jo. “M'interessa la gramàtica de les llengües dravídiques, i mira, vaig decidir estudiar tàmil. No sé de què em servirà, però m'ho passo bé; feia temps que volia fer-ho, i quan vaig marxar de l'Iran vaig decidir que era el moment de venir aquí”. La seva sorpresa no era una sorpresa incrèdula, com d'estar davant d'algú d'un altre planeta, com la que va demostrar un iranià en un autobús a la zona del golf Pèrsic quan li vaig dir, per error, que a Espanya hi ha quaranta estacions a l'any (volia dir “quatre”). Es veia una persona intel·ligent, i devia pensar “mira, si al sonat aquest li agrada estudiar tàmil, que faci...” Ell tampoc no era de Chennai. No recordo de quina ciutat o estat em va dir que era, però crec que la seva llengua materna era l'urdú. Sabia, però, una mica de tàmil per parlar amb la gent del lloc i, clar, anglès. Vull suposar que em va dir que també sabia una mica d'àrab. “Aquesta mesquita és sunnita, oi?”, li pregunto, per buscar algun tema de conversa. “Sí, però, a part de petites diferències de ritus i tradicions, no hi ha cap diferència important entre els sunnites i els xiïtes, tots som musulmans, tots som germans. La premsa, sobretot la premsa electrònica, s'inventa conflictes entre els musulmans per crear enemistat i debilitar-nos, però són tot mentides: els sunnites i els xiïtes no tenim cap problema entre nosaltres.” “Això explica-ho als xiïtes i sufís del Pakistan, o als sunnites de l'Iran, guapo”, li volia dir, però vaig assentir calladament, fent veure que me'l creia.
Temple hinduista (i van...) Aqui hi entres sense cap problema.
En determinat moment vaig veure que ja no teníem gaire res més per dir-nos (ja m'havia preguntat per la meva religió, i li vaig dir que sóc, ehem, catòlic), i li vaig dir que se'm feia tard. Em va preguntar si havia dinat, i li vaig dir que sí, al restaurant bengalí. Després me'n vaig penedir, d'haver menjat, perquè vaig pensar que potser hauríem pogut menjar un biriani junts. Clar que, sempre em passa al mateix: al principi la gent gaire religiosa de països asiàtics, com que són tan diferents de mi, m'interessen, però al cap d'una estona de conversa veig que no tenim res en comú (com quan defensava els homosexuals en una conversa amb estudiants d'una madrassa de Shiraz, espavilat com sóc) i que existeix un buit de dimensions oceàniques entre nosaltres, entre el nostre pensament, que només la cordialitat i l'educació aconsegueixen fer minvar, tot i que només per un temps limitat. Vam sortir de la mesquita, ens vam acomiadar, ell molt efusivament i amb un somriure alegre i sincer als llavis, i vam marxar cadascú pel seu cantó, ell amb la seva abaia, barretet blanc i barba esfilagarsada sense bigoti, i jo amb la meva samarreta, pantalons fins a sota genoll, patilles i ulleres de pasta.

El dia anterior, divendres, vaig treure el cap al Triplicane Muslim High School. No vaig passar del portal d'entrada perquè, sent com era un col·legi, vaig suposar que l'accés als no-alumnes devia estar prohibit. Des del carrer, l'escola sembla un edifici petit, ja que en testimonia l'existència una façana groga de dos pisos, estreta. Una façana, això sí, pomposament decorada amb relleus de flors, sanefes, petxines… que li confereixen l'aire entre alegre i prepotent, entre desubicat i eclèctic de l'arquitectura colonial a l'Àsia. Aquesta façana és només la de la portalada, per on s'accedeix, a través d'un corredor d'uns cinquanta metres, al pati de l'escola, al fons del qual hi ha l'edifici principal. Aquell dia només vaig mirar-lo des de sota l'arc de l'entrada, però va ser suficient per tenir una primera impressió del simpàtic pastitx neomorisc. Em pensava que, en advertir-me, els nens cridarien, xisclarien, riurien i bramularien per anunciar-se els uns als altres que m'havien vist. Els nens, però, per sort, van continuar jugant tan tranquils a cricket i a pegar-se i humiliar-se entre ells. És un dels avantatges d'un bon sistema educatiu.

Antiga mansio de Triplicane reconvertida en hotel 
L'endemà vaig tornar-hi i vaig preguntar si podia passar del portal d'entrada; els vigilants no m'hi van posar cap impediment, però em van dir que havia de parlar amb un senyor força ufanós que hi havia al fons del pati. M'hi vaig dirigir, ens vam saludar, i em va mostrar una placa de marbre on deia que aquell edifici havia estat inaugurat l'any no sé quin (principis del segle XX, això sí) per no sé quin governador de la província de Madràs (se'n deia així, llavors). Jo ja em pensava que m'ensenyaria tot l'edifici per dins, quan vaig notar que si em deia que “l'escola només és interessant per fora” era perquè no tenia gaire intenció de fer-me d'amfitrió. Bé, no en tenia cap obligació, tampoc. Abans de sortir vaig continuar meravellant-me de la passió pel cricket (que també és una benedicció, perquè la gent no et crida “Messi, Messi!” quan saben que ets de Barcelona, que de fet tampoc saben gaire on para. Ni Espanya, molta gent, tampoc) i un senyor que estava palplantat davant d'un edifici del costat del portal d'entrada em va saludar. Era un senyor baix, amb bigoti i cabells arrissats. Veient-lo predisposat a garlar, li vaig preguntar alguna cosa sobre l'escola. Efectivament, l'escola duia el nom de “musulmana”, però hi estudien nens de qualsevol confessió (hindús, cristians) S'hi ensenya en anglès, però també en tàmil, àrab i urdú/hindi. Vaig puntualitzar si ensenyaven aquestes llengües o en aquestes llengües, i ell em va dir que en. Em va semblar estrany, donades les dimensions de l'escola (no semblava gaire gran per poder allotjar tantes classes), però si ell ho deia Ell es deia Sikander gCom Alexandre el Granh. Sikander, Iskander per aquests verals del món musulmà aquest nom és relativament comú. Era enginyer, i havia treballat a Europa (tres anys a Amsterdam, una mica a Alemanya) Feia un temps havia decidit tornar a l'Índia per acabar el doctorat, i per fer-ho li calia disposar de temps (i això l'ensenyament l'hi permetia) i de certs ingressos per mantenir la família. Ell era de Hyderabad, la capital d'Andhra Pradesh, una ciutat de fortes arrels musulmanes en un estat eminentment hinduista. A Hyderabad va viure una de les últimes corts mogols que els britànics i el temps van permetre existir. Escrivia, a part, l'Iskender, poesia. Em va recitar un vers de collita pròpia, i era de l'estil "L'home ha trepitjat la lluna però no sap què fa a la terra", molt com reflectint els dubtes existencials i els conflictes interns d'un home de ciències profundament musulmà/religiós. A mi, terrenal, irreverent i profà com sóc, la metafísica i els conflictes espirituals em deixen bastant fred, però vaig trobar entendridor i exemplar que un enginyer dediqués temps a escriure poesia.

Com sempre en aquests casos, vam intercanviar telèfons (el número i prou), em va dir que si volia saber coses del barri, o de Madràs, que el truqués, i encara no ho he fet. Com sol passar en aquests casos.