dimarts, 18 d’octubre de 2011

L'origen de l'escriptura tàmil

Ara volia marcar un gol i escriure una erudita parrafada sobre els orígens de l'escriptura tàmil. Però com que si volia fer-ho bé-bé havia d'anar molt enrere en el temps i embrancar-me a escriure sobre diferents alfabets que s'han utilitzat arreu de l'Índia en diferents èpoques, doncs ho intentaré fer de manera resumida, més que res perquè no sóc especialista en el tema i no vull ni puc escriure detalladament sobre qüestions que no domino.

El fantàstic llibre The Alphabet,
de D. Diringer, publicat en rus per URSS (2004)
La meva font d'informació principal ha estat, a més, un llibre força (diguem-ne) obsolet: The Alphabet, del lingüista i paleògraf britànic David Diringer (1900-1975), publicat per primera vegada el 1947. Jo en tinc la traducció al rus, publicada el 2004 i que a més combina molt bé amb la catifa que tinc al costat del llit.


Diringer exposa dues teories: 1) la de l'alemany Georg Bühler (1837-1898), que deia que l'actual escriptura tàmil derivava de la variant meridional de la família d'escriptures brahmi. Els primers exemples de brahmi (nom que significa "creat pel déu Brahma") daten del segle VI a.C. I, en última instància, el brahmi procedeix de l'alfabet fenici (any 1000 a.C., més o menys), igual que la gran majoria de sistemes moderns d'escriptura alfabètica (i dic "gran majoria" perquè el nostre alfabet llatí, el ciríl·lic, l'àrab, l'hebreu, el grec, el burmès, el cambodjà, el tailandès, l'armeni... tots, tots i tots provenen de l'alfabet fenici). I al seu torn, l'escriptura fenícia té el seu origen en un sistema d'escriptura alfabètica trobada i desxifrada entre 1992 i 1998 a la vall de Wadi el-Hol, al sud d'Egipte, per John Coleman Darnell, i que data, es creu, entre el 1650 i el 1550 a.C. (Els sistemes d'escriptura no alfabètics -el xinès, el japonès...- tenen diferents orígens.) O sigui, que s'ha acabat allò de dir "És que els àrabs/russos/indis tenen un alfabet totalment difereeeeeeeeent...!": tots provenen del mateix!

Doncs bé, segons Brühler, el model d'escriptura brahmi que s'ha trobat al sud de l'Índia (en inscripcions en monedes, plats commemoratius, terrissa...) és l'origen de l'actual alfabet tàmil. La forma actual mostra també la influència de l'alfabet grantha, un alfabet ideat pels parlants de tàmil (se suposa que de casta brahman) per escriure textos religiosos en llengua sànscrita (una llengua indoeuropea). El grantha es va utilitzar fins al segle XIX, quan els textos en sànscrit van començar a escriure's, a les zones tamilòfones, en alfabet devanagri, com a la resta de l'Índia.

2)  Barnell (no n'he trobat ni el nom, ni res, d'aquest senyor...) deia, en canvi, que l'escriptura tàmil moderna no és res més que una variant de l'alfabet grantha. Sembla que aquesta teoria s'ha desestimat...

El que sí que és força clar és que a partir de cert moment l'escriptura que s'utilitza actualment va substituir l'alfabet vatteluththu (o vattezhuththu வட்டெழுத்து), una escriptura rodona (això significa el mot) que es va utilitzar per al tàmil i el malaialam entre els segles VI i XIV d.C.

Es creu que al segle XV l'escriptura tàmil moderna ja estava totalment desenvolupada, tot i que alguns símbols concrets van estar sotmesos a modificacions fins al segle XIX per tal d'adaptar-los a les necessitats creades per la popularitat i utilització creixents de l'escriptura, a les tècniques d'impressió modernes, etcètera.

Un altre The Alphabet;
aquest, de David Sacks. Arrow, 2004
I això és tot per avui. No puc deixar d'esmentar un altre llibre megatxulo que també es titula The Alphabet, però que tracta sobretot de l'origen de les lletres de l'alfabet llatí, i més concretament de la seva utilització i història en la llengua anglesa. L'autor n'és David Sucks. Ai, perdó!: David Sacks.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada