Madràs, Madràs... (o la indiferència del tàmil)

L'aeroport internacional de Madràs m'ha semblat sobrerament gran; les sales, àmplies i ben il·luminades, estaven desertes aquest migdia, l'ambient era letàrgic i els policies i la resta del poc personal feia el mínim que es podia permetre fer de la manera més desganada possible.

A fora de les sales, revisito Malàisia i se'm fa realitat un món que m'havia inventat, a parts iguals: la humitat, la pluja intensa, l'olor de cossos i cabells untats amb oli de coco (ranci, dolç i calent), dones vestides de coloraines i dones amb niqab negre. La carretera de l'aeroport està plena de sotracs que l'estació de les pluges ha convertit en petits estanys. Recorrem quilòmetres de carrers flanquejats de petites botigues que, per les deixalles acumulades, s'endevina que són fruiteries i verdureries. La majoria estan tancades a causa del Diwali, el festival de les llums. Aquesta festa, anomenada Deepawali a Tamil Nadu, celebra la fi del segrest de Sita. El rei mític Ravana va segrestar Sita i la va portar presonera al seu reialme de Lanka, que molts associen amb l'illa de Sri Lanka. Quan Rama va alliberar Sita i la va tornar al seu reialme, el poble, content, els va rebre amb llanternetes d'oli. Al sud de l'Índia, pel que es veu, aquests festa no és tan popular com al nord, ja que aquí, com a Sri Lanka, la mitologia presenta Ravana com un rei bo i just que va començar a fer maldats perquè va embogir i se n'hi va anar el cap. I això que en tenia deu...

Malgrat tot, durant tota la tarda i el vespre se sent la fressa dels petards, que nens petits i no tan petits tiren pel carrer, des de les portes de les cases i patis, inesperats i perillosos projectils festius.

De camí de l'aeroport, a part de vaques deglutidores d'escombraries, veig un elefant, muntat per un home, que travessa el carrer: veus? D'això a l'Iran no en teníem. I a Rússia, si no em falla la memòria, tampoc. Malgrat les dimensions sembla que passin desapercebuts, si jutgem per la poca atenció que els para la gent. Un cop ha travessat l'elefant i la resta de vianants anònims, el taxi continua avançant, tot plegat en direcció contrària, si s'escau.

El cel és tan fosc, tan opac, que només es veu una capa de verdor (palmeres, bananers, arbres exuberants i florits) retallada contra l'horitzó.

Un cop situat a l'hotel on he de passar una nit (la meva habitació a la residència d'estudiants l'ha ocupat un dia més del previst un japonès), surto a fer un volt i a desentumir les cames després d'onze hores de vol i d'esperes a aeroports (el bany de peus a la piscina aiurvèdica de l'aeroport de Delhi també ha ajudat a superar-ho). Intentant trobar la platja per presenciar les celebracions del Deepawali, he acabat ficant-me en un temple. Els temples hinduistes tàmils (i no només tàmils, probablement), consisteixen en una plataforma principal, on s'erigeix la imatge de la deïtat major del temple (situada en una caseta elevada), i altres plataformes i capelles on hi ha deïtats menors. Les plataformes les cobreixen uns sostres aguantats per columnes amb capitells antropomorfs o amb forma de flor de lotus. En els temples moderns, els colors predominants són el blau grisós a l'interior i les franges blanques i vermelles a l'exterior. Les estàtues de déus, això sí, són de tots colors. Cal deixar les sabates a fora, però aquí, a diferència de les mesquites de l'Iran i altres llocs, ningú no les vigila (les meves cantaven força, i per això els he demanat si les podia portar a dintre del temple, a la mà, i m'han dit que les deixés a direcció). Un cop a dins, he vagat per entre els déus, arbres engalanats amb ofrenes, bassals d'aigua fangosa, algun excrement d'algun animal, taques d'oli de coco, llimes esclafades (a davant de la porta d'entrada) i altres mostres del fervor religiós hinduista i de la naturalitat (de vegades xocant) amb què el sacre es barreja amb l'escatològic. Mentre em calçava per sortir, m'he fixat que una jove se senyava abans d'entrar al kovil (o koyil, o temple hinduista). Al camí d'accés al temple, paradetes de garlandes de flors i/o arrels de lotus (o de cúrcuma, no n'estic segur), estampetes de déus, lamparetes de fang, platets de fulla de bananer que contenen flors, espelmes i oli... tot preparat per realitzar un dels cultes religiosos més antics i impertorbables de la història de la humanitat.

M'he menjat, abans d'una passejada que seria màgica, un plàtan fregit i un vaset de te amb llet en un tuguri miserable del costat del temple. Després d'uns dubtes inicials, finalment han trobat canvi del bitllet gran que tenia jo (acabava d'arribar i els l'he encolomat, pobres...) i m'han vengut la manduca. Acostumat a l'atabalament i sobrehospitalitat a què et sotmeten els perses, l'orgull i indiferència dels tàmils no deixa de sorprendre'm (gratament). Ningú et pregunta res, i els meus tímids (i primitius) intents de dir alguna cosa en tàmil molt poques vegades provoquen res més que indiferència. Quan fosquejava m'he posat per uns carrerons de cases que els queia la pintura virolada per culpa de la humitat. M'he creuat amb multitud de gent que, m'atreviria a dir, no veu gaires estrangers per aquí, i ningú no m'ha dit res, ni m'han mirat. A molts països la gent et saluda, et somriu, o se'n riu de tu. Aquí ets invisible...

I jo m'he aprofitat d'aquesta invisibilitat per observar escenes quotidianes: famílies assegudes als patis o a les terrasses encenent lluminetes i bengales, gent gran descansant dins de cases obertes de bat a bat, dones ajupides escombrant el terra, pares mirant entendrits com els seus fills petits bavegen d'il·lusió amb els seus primers diwalis...