diumenge, 18 de desembre del 2011

Els armenis de Madràs




Entrada de l'església armènia

Subhas Chandra Bose no era un cantant de la moguda “madraseña” dels 80, sinó el fundador de l'Indian National Army, l'Exèrcit Nacional Indi, que, des de Singapur, havia de derrotar l'invasor britànic durant els confusos i agitats anys d'abans de i durant la Segona Guerra Mundial. El personatge (anomenat “el lleó de Bengala”, malgrat que havia nascut a l'estat d'Orissa) se'ns fa mereixedor de simpatia fins que sabem que va mantenir estrets contactes personals i polítics amb Hitler i Mussolini; fins i tot vaig poder llegir una felicitacions d'Any Nou que havia enviat a il Duce. Entendridor. Des del punt de vista polític i estratègic aquest col·leguisme és comprensible, ja que tots tres homes compartien enemics, els britànics.

A Occident (vulgui dir el que vulgui dir el terme), pràcticament tot el que està relacionat amb el nazisme i el feixisme és un tabú social i cultural (i jo que me n'alegro). A l'Índia, en canvi, potser perquè Europa els queda molt lluny, potser perquè Bose al capdavall va lluitar per la independència de l'Índia, no tenen cap mena de pudor a reivindicar el personatge, les seves amistats perilloses no obstant. Fins i tot han reanomenat un carrer en honor seu, i no un carrer qualsevol, sinó un important i cèntric carrer on s'ubica l'emblemàtic Alt Tribunal de Madràs, un complex d'icònics edificis neomoriscos de color vermell que confirmen la conflictiva relació dels britànics amb l'estètica.

I és a aquest carrer, on anem, o més aviat a un carrer veí.

Campanar i porxo de l'església.
El nom antic de Netaji Subhas Chandra Bose Street era Broadway (i així en diu tothom encara), i devia ser una de les artèries de l'antic Madraspattinam colonial britànic. Perpendicular a Broadway, surt cap al nord Armenian Street, el carrer dels Armenis.

Qualsevol racó d'Armènia queda força lluny de l'Índia. Fins i tot si estirem al màxim el mapa del país fent que coincideixi amb la Gran Armènia, el subcontinent indi, i especialment la seva zona sud-oriental, no sembla un lloc probable on els armenis poguessin decidir emigrar i establir-se.

I, malgrat tot, al segle XIV, comerciants armenis van arribar a Madràs i a altres ciutats de l'Índia. Cal dir que no van arribar directament d'Armènia, sinó de l'Iran, ignoro si impulsats per persecucions religioses, guerres o, simplement, per l'afany d'establir-se i prosperar en nous indrets que sembla que sigui un imperatiu vital per a aquest poble del sud del Caucas.

Tomba de Haruthiun Shmavonian.
Des de l'altra banda de Broadway ja es distingeix una petita cúpula blanca amb una creu al cim. Quan entres al bulliciós i animat Armenian Street, l'església és fàcilment identificable malgrat els para-sols de les parades de fruita i falòrnies de plàstic que hi ha al davant. A l'edifici s'hi accedeix  per una escala de pedra paral·lela a la façana. Un cop a dalt dels graons, veiem darrere de l'arc de la porta principal un jardí fresc, verd i ben cuidat i un campanar blanc immaculat separat de l'edifici principal de l'església. Tot just d'entrar m'ha saludat un senyor que ha resultat ser el vigilant de l'església, el senyor Trevor Alexander. “Sóc Alexandre Magne, però sense ser magne.” L'església armènia en realitat és un petit conjunt d'edificis situats en un jardí ombrejat i ben cuidat, que té per límits dos grans edificis a banda i banda, una tanca de filferro que el separa d'un poc transitat carrer pel darrere, i per una porxada pel cantó del carrer al qual l'església dóna el nom.

En Trevor Alexander no m'ha sabut concretar si els armenis que van venir a Madràs van arribar directament per mar des de l'Iran o procedents d'altres regions de l'Índia on s'havien establert anteriorment. Jo sé que la comunitat armènia de l'Índia, antigament vibrant i reputada, va anar disminuint fins que avui en dia només en queden alguns centenars (a tot estirar) a Calcuta, on hi ha la seu de l'Armenian Association, que, segons el meu guia sobrevingut, regularment visita l'església de Madràs per comprovar que se'n té cura com cal. Del que sí que m'ha informat, és que els armenis de Madràs mai no van ser una comunitat gaire nombrosa, “uns 150 o 200”, m'ha respost no gaire convençut. Del que no hi ha dubte és que aquesta petita comunitat va deixar la seva empremta en la història del poble armeni: el 1794, l'arxipreste Haruthiun Shmavonian, líder cultural i intel·lectual de la comunitat armènia de Madràs de l'època, va fundar el periòdic “Azdarar”, el primer en llengua armènia de tot el món. Personalment, trobo fascinant que el primer diari en una llengua indoeuropea com és l'armeni (parlada principalment a l'est de l'Àsia Menor, al Caucas i a l'Iran) aparegués concretament a Madràs, en país dràvida. Ho sabien, els armenis d'Armènia, que en una terra de palmeres, cocos, elefants i espècies uns quants membres del seu poble es dedicaven a imprimir un diari? N'eren conscients, que hi havia armenis escampats per tot el món? Perquè, poca broma, els armenis, en èpoques en què es viatjava per terra o per mar, van arribar a establir-se en comunitats més o menys homogènies en llocs tan allunyats com Singapur, on avui en dia també es pot visitar una església armènia construïda amb donacions de dos germans que van fer fortuna comerciant amb teixits.

L'església armènia de Madràs, dedicada a la Verge Maria, va ser construïda el 1712, però pocs anys després la van enderrocar (o es va esfondrar, no ho sé), i el 1772 es va erigir l'edifici que es pot visitar actualment cada dia de la setmana durant 365 dies l'any de dos quarts de deu a dos quarts de tres, per gentilesa del senyor Alexander. El diumenge, a les 9.30, toca ell mateix les sis campanes del campanar (“fabricades a Londres!”) i cada dia encén una espelma perquè l'església “estigui viva”.

I és que la comunitat armènia de Madràs ja no ho està, de viva. L'últim armeni va morir el 2002 amb més de 90 anys. Alguns del seus esbossos amb llapis decoren el porxo, i reprodueixen escenes religioses, una imatge de la cara de Jesucrist i l'església en el seu estat primitiu.

Làpides al pati de l'església.
En Trevor Alexander mateix no té ni una gota de sang armènia: “Sóc angloindi, saps què vol dir?” “”Sí, clar, tens ancestres tant britànics com indis” “Sí, i nosaltres parlem en anglès, no coneixem la llengua local”, m'ha dit sense poder ocultar una mica d'orgull pel fet de no saber tàmil, malgrat que, si no m'ho hagués dit, jo hauria cregut que era “tàmil 100%”, tal com es defineixen alguns.

Els únics armenis que regularment s'estan a Armenian Street avui en dia són els 350 que hi ha  enterrats al territori de l'església. Les làpides, robustes i elegants pedres rectangulars inscrites en armeni o en anglès i armeni, cobreixen el terra del porxo, de l'entrada, del pati de davant del campanar i part del jardí. Un lloc privilegiat l'ocupa la tomba de Haruthiun Shmavovian, que va viure del 1750 al 1824.

Actualment la llengua armènia ja no se sent en aquest pintoresc temple, un híbrid arquitectònic de les esglésies armènies, amb el seus campanars i cimboris octogonals, i els edificis colonials: blancs, sòlids però frescos, senzills però amb una bona dosi d'imponents columnes. Els pocs armenis que queden a l'Índia viuen bàsicament a Calcuta, però cada cop van sent menys, i fins i tot la prestigiosa, Armenian School de la capital de Bengala, on antigament assistien els fill de les elits, va quedant relegada al paper de relíquia del passat.

I jo, que sóc aficionat a buscar testimonis arquitectònics de gent “que no són on haurien de ser”, enyoro un temps (que no he viscut i per això idealitzo), en què aquestes “anomalies” geogràfiques i històriques eren la norma, i a Istanbul hi havia un barri grec, a Tessalònica la llengua de la majoria de la població era el castellà (el judeocastellà), als ports del sud de l'Iran els hinduistes oferien flors a Xiva, els alacantins resaven “el pare mostro” a Algèria i els armenis de Madràs se n'anaven a sentir missa en armeni i tornaven passejant, endiumenjats malgrat la calor, per sota dels cocoters.

1 comentari:

  1. Quant el llegia em sentia passejant pels carres de Madràs i al barri dels armenis amb els detalls que vas explicar.
    Graciès per mostrar-me altre racó de la cultura de la meva gent del teu punt de vista. Estic molt afortunada per poder llegir aquest article.

    ResponElimina