dimarts, 18 d’octubre del 2011

L'origen de l'escriptura tàmil

Ara volia marcar un gol i escriure una erudita parrafada sobre els orígens de l'escriptura tàmil. Però com que si volia fer-ho bé-bé havia d'anar molt enrere en el temps i embrancar-me a escriure sobre diferents alfabets que s'han utilitzat arreu de l'Índia en diferents èpoques, doncs ho intentaré fer de manera resumida, més que res perquè no sóc especialista en el tema i no vull ni puc escriure detalladament sobre qüestions que no domino.

El fantàstic llibre The Alphabet,
de D. Diringer, publicat en rus per URSS (2004)
La meva font d'informació principal ha estat, a més, un llibre força (diguem-ne) obsolet: The Alphabet, del lingüista i paleògraf britànic David Diringer (1900-1975), publicat per primera vegada el 1947. Jo en tinc la traducció al rus, publicada el 2004 i que a més combina molt bé amb la catifa que tinc al costat del llit.


Diringer exposa dues teories: 1) la de l'alemany Georg Bühler (1837-1898), que deia que l'actual escriptura tàmil derivava de la variant meridional de la família d'escriptures brahmi. Els primers exemples de brahmi (nom que significa "creat pel déu Brahma") daten del segle VI a.C. I, en última instància, el brahmi procedeix de l'alfabet fenici (any 1000 a.C., més o menys), igual que la gran majoria de sistemes moderns d'escriptura alfabètica (i dic "gran majoria" perquè el nostre alfabet llatí, el ciríl·lic, l'àrab, l'hebreu, el grec, el burmès, el cambodjà, el tailandès, l'armeni... tots, tots i tots provenen de l'alfabet fenici). I al seu torn, l'escriptura fenícia té el seu origen en un sistema d'escriptura alfabètica trobada i desxifrada entre 1992 i 1998 a la vall de Wadi el-Hol, al sud d'Egipte, per John Coleman Darnell, i que data, es creu, entre el 1650 i el 1550 a.C. (Els sistemes d'escriptura no alfabètics -el xinès, el japonès...- tenen diferents orígens.) O sigui, que s'ha acabat allò de dir "És que els àrabs/russos/indis tenen un alfabet totalment difereeeeeeeeent...!": tots provenen del mateix!

Doncs bé, segons Brühler, el model d'escriptura brahmi que s'ha trobat al sud de l'Índia (en inscripcions en monedes, plats commemoratius, terrissa...) és l'origen de l'actual alfabet tàmil. La forma actual mostra també la influència de l'alfabet grantha, un alfabet ideat pels parlants de tàmil (se suposa que de casta brahman) per escriure textos religiosos en llengua sànscrita (una llengua indoeuropea). El grantha es va utilitzar fins al segle XIX, quan els textos en sànscrit van començar a escriure's, a les zones tamilòfones, en alfabet devanagri, com a la resta de l'Índia.

2)  Barnell (no n'he trobat ni el nom, ni res, d'aquest senyor...) deia, en canvi, que l'escriptura tàmil moderna no és res més que una variant de l'alfabet grantha. Sembla que aquesta teoria s'ha desestimat...

El que sí que és força clar és que a partir de cert moment l'escriptura que s'utilitza actualment va substituir l'alfabet vatteluththu (o vattezhuththu வட்டெழுத்து), una escriptura rodona (això significa el mot) que es va utilitzar per al tàmil i el malaialam entre els segles VI i XIV d.C.

Es creu que al segle XV l'escriptura tàmil moderna ja estava totalment desenvolupada, tot i que alguns símbols concrets van estar sotmesos a modificacions fins al segle XIX per tal d'adaptar-los a les necessitats creades per la popularitat i utilització creixents de l'escriptura, a les tècniques d'impressió modernes, etcètera.

Un altre The Alphabet;
aquest, de David Sacks. Arrow, 2004
I això és tot per avui. No puc deixar d'esmentar un altre llibre megatxulo que també es titula The Alphabet, però que tracta sobretot de l'origen de les lletres de l'alfabet llatí, i més concretament de la seva utilització i història en la llengua anglesa. L'autor n'és David Sucks. Ai, perdó!: David Sacks.

L'escriptura tàmil

வணக்கம், என் பெயர் பெறான்!

L'escriptura tàmil és, pròpiament dit, un abugida, és a dir, un sistema d'escriptura sil·làbic. De fet, tots els sistemes d'escriptura propis del subcontinent indi són abugides. I ara em direu, repel·lents: "ah, doncs l'urdú s'escriu en un abjad!" I jo us respondré: "sí, però jo he dit 'tots els sistemes propis del Subcontinent', i l'urdú s'escriu amb caràcters araboperses". I ja us he fotut.

En els abugides les consonants, si no s'indica el contrari, duen inherent una vocal (en els sil·labaris del Subcontinent, normalment una a breu, excepte en el bengalí, que és una o breu). L'absència de vocal es pot indicar de diferents maneres. En tàmil, per exemple, les consonants que no van seguides d'una vocal tenen un puntet a sobre. En hindi, per posar un altre exemple, porten una cueta adherida, o de vegades no es marquen. D'aquesta marca d'absència de vocal se'n diu virama.

Un dibuixet val més que mil mots:

Això en tàmil és una "p": ப் (fixeu-vos que té un punt a sobre)

Si no l'hi té, i escrivim ப, aleshores obtenim la síl·laba "pa".

En els abugides, les vocals altres que la a breu s'indiquen en símbols que es representen gràficament a sobre, a sota, al davant, al darrere, o al davant i al darrere de la consonant després de la qual es pronuncien.

Per exemple: ா és la a llarga (el cercle marca la posició de la consonant) i, per tant, பா es llegeix "paa": el tàmil es llegeix d'esquerra a dreta!

ெ és la e breu, i பெ es llegeix "pe". ோ és la o llarga, i això போ és "poo".

Vet aquí totes les combinacions possibles amb la lletra ப்:

ப      பா      பி      பீ       பு       பூ      பெ      பே      பை      போ      பௌ
pa    paa      pi      pii      pu     puu      pe      pee       pai        poo        pau

(Falta po, que no trobo la o breu)

Ah, i les vocals en posició inicial s'escriuen d'una altra manera: அ a, ஆ aa, எ e, ஏ ee, இ i, ஈ ii,  o, ஓ oo, உ u, ஊ uu (em sap greu, no hi ha manera de trobar la o breu).

Per acabar només diré que en tàmil, com en altres sistemes d'escriptura del sud del Subcontinent, la i llarga s'escriu afegint unes modificacions a la lletra r. Jo ho atribueixo a la calor...

Ah, i la frase en tàmil del principi diu "Hola, em dic Ferran!". Sí, força magre, ja ho sé, però què us esperàveu, una traducció de Joaquim Ruyra..?


Cartell amb el nom d'un baixador de tren
 a Colombo (Sri Lanka), en singalès, tàmil (al mig) i anglès

divendres, 14 d’octubre del 2011

L'inici (i una mica de divulgació)

D'aquí a una setmana me n'aniré cap a Madràs/Chennai per començar un curs de llengua tàmil a l'Institute of Asian Studies. Sobre què m'hi trobaré, qui m'hi trobaré, com m'ensenyaran i què aprendré n'aniré informant aquí.
El tàmil és una llengua de la família dravídica parlada per uns 65 milions de persones majoritàriament al sud de l'Índia (sobretot a l'estat de Tamil Nadu) i al nord de Sri Lanka, però també a Malàisia, Singapur i a altres llocs on l'anomenada "diàspora tàmil" s'ha anat estenent per diversos motius i en diferents moments. Aquests llocs inclouen l'illa de Maurici, l'illa de la Reunió i les illes Fiji i, més recentment, alguns països del golf Pèrsic, Amèrica del Nord i Europa occidental.

En total hi ha 85 llengües dravídiques (la gran majoria parlades i/o originiàries de l'actual territori de l'Índia), però molt poques tenen forma escrita i literatura, i només quatre són parlades extensament: el tàmil, el malaialam, el kannada i el telugu; que són les llengües oficials, respectivament, dels estats de Tamil Nadu, Kerala, Karnataka i Andhra Pradesh.

Actualment hi ha zones compactes de difusió de les llengües dravídiques només al sud de l'Índia (als quatre estats abans esmentats), però en realitat es troben escampades per tot el país. La llengua kurukh té també parlants al Nepal, i la llengua dravídica més occidental, el brahui, és parlada al Pakistan, l'Afganistan, l'Iran i el Turkmenistan. Antigament es creia que el brahui era el vestigi d'una època en què les llengües dravídiques dominaven gran part del subcontinent indi, però avui en dia se sap que l'actual emplaçament d'aquest idioma es deu a una emigració tardana de pobles dravídics cap al nord-oest, sense que això anul·li la possibilitat que  antigament les llengües dravídiques haguessin estat molt més esteses.

De fet, se sap que les llengües dravídiques havien ocupat una zona molt més extensa que l'actual fins a l'arribada dels pobles indoaris a la península Indostànica. Actualment a la meitat nord de la península s'hi parlen majoritàriament llengües indoàries, un grup que forma part de la família de les llengües indoeuropees, igual que les llengües romàniques, les eslaves, les germàniques... 
Mapa de la distribució de les llengües dravídiques
http://www.ling.fju.edu.tw/typology/Dravidian.htm
Famílies lingüístiques del Subcontinent
 http://www.cs.ucdavis.edu/~vemuri/classes/freshman/CourseOutline.htm)