dimecres, 23 de novembre del 2011

Tàmils tots


Avui ens han vingut a filmar. Un canal de televisió tàmil (Tamizh 2, pel que he vist a la càmera) ha vingut a l'institut per, suposo, parlar amb estrangers que estudien tàmil. Dic "suposo" perquè jo avui tenia diarrea, conseqüència de l'orgia gastronòmica kitsch del dinar-sopar d'ahir: vaig demanar un plat de xai que es deia paya; com que em trobo en terres dravídiques, vaig descartar la possibilitat que es tractés d'un nom indoeuropeu que vol dir "peu". Total, que em van portar una peülla de xai o cabra en un bol de salsa groguenca. No em malinterpreteu: no sóc jo qui farà una befa a tan delicada menja. El problema és que, com que no n'hi havia gaire quantitat, seguidament vaig demanar un quarter de pollastre tandoori. Totes dues coses per separat són molt bones i no han d'afectar negativament els intestins. Però combinades, es veu, són demasié pa'l body.

En definitiva, que després de passar-me la nit anant al lavabo (que és exterior), quan ha sonat el despertador m'he quedat clapat, i a tres quarts de nou em venien a despertar perquè feia tard a la classe de dos quarts de nou. Sense ni rentar-me la cara, com qui diu, he anat a la classe, on m'he excusat educadament davant de la senyora Samuel, que m'ha informat que avui vindrien els de la tele a entrevistar-nos. Jo li he dit que, en el meu estat (sense dormir, sense dutxar ni afaitar, i amb l'estómac regirat), preferiria deixar de banda qualsevol intent de convertir-me en personatge mediàtic de la societat tàmil, i que si de cas m'estaria a l'habitació fins a les dues, que tenia una altra classe. En l'interval, però, quan era a l'habitació llegint Reading Lolita in Tehran i havia de sortir propulsat cap al vàter cada cop que notava una punxada, ha vingut un dels senyors que s'està a l'institut però que no sé gaire què hi fa (i em sembla que ell tampoc), a dir-me que ja havien arribat els de la tele, que hi anés. Jo li he dit educadament que hi anés ell, si volia, que jo tenia diarrea i no tenia ganes que em filmessin. Al cap d'una estona ha tornat i m'ha dit que el director em reclamava, que m'havien d'entrevistar. Jo, si hagués pogut, li hauria dit en tàmil a veure si em volien filmar assegut a la tassa del vàter, però ni l'educació ni el domini de la llengua de Thiruvalluvar m'ho han permès. Això sí: no m'he mogut del llit. Cap a les dues, i després de menjar-me una reconfortant sopeta de pollastre que m'ha dut la Wei Fen (la meva encantadora veïna de cabana, una singapuresa que val un imperi), he anat a classe. Quan he sentit l'enrenou i he vist les càmeres i els periodistets i tot plegat, ja he intuït que poca classe faria. Efectivament, el director, amb qui tenia classe llavors, no hi era, l'espavilat, i la professora amb qui tenia classe després (una personeta pusil·lànime i poca cosa que no serveix gaire per res, amb tot el respecte), tampoc. Aleshores un senyor que hi havia per allà s'ha interessat per mi (en canvi, un documentalista que havia vist abans, i que havia cobert la guerra de Sri Lanka, estava més interessat en la Wei Fen, i no m'ha dit ni hola, i això que amb aquest sí que m'hauria agradat parlar-hi). S'ha interessat per mi perquè representa que era un "estudiós" de les migracions de les tortugues.

M'explico:

L'elefant tamil es el precursor del guara catala,
el dogo de Burgos i la novel.la picaresca  castellana.
Els senyor en qüestió, que em sembla que es deia Balusubramaniam, va arribar a la conclusió (o potser hi va arribar algú altre abans) que els antics pobles de navegants van descobrir les rutes marítimes observant les migracions de les tortugues marines. Fins aquí tot lògic, m'atreveixo a dir. A partir d'aquí, en Balu va (voler) arribar a la conclusió que, com que un dels primers pobles de navegants van ser els tàmils (pim-pam), doncs que tots els altres pobles navegants ho eren per influència dels tàmils (pim-pam-pum). Però espereu-vos, això no és tot. Els bascos van arribar a la península Ibèrica navegant per l'Índic i el Pacífic (suposo que van travessar Amèrica amb les canoes al cap... espero que travessessin per l'actual Panamà, i no pel Canadà...) provinents de terres tàmils. "Vosaltres us penseu que els bascos són originaris del mar Roig" -ningú ho pensa, li volia dir- "Però en realitat provenen dels tàmils". Ja seria ben bé això. Els catalans també tenim origen tàmil. En voleu una prova? Doncs resulta que "mariner" en tàmil és kadalkodi, prova irrefutabilíssima que aquest mot és l'origen del gentilici català. Voleu caldo? Vuit hectolitres: Andorra és un país amb una gran influència tàmil (igual que Mèxic, el Senegal i Nigèria, i no sé quants més). Suposo que deu ser per les rutes marítimes: qui no ha passejat pel moll de Santa Meritxell algun estiu de la seva infància?

Ah, i em descuidava del nyam! Es veu que a tot Hawai, Papua-Nova Guinea i no sé on més, del nyam (ell parlava de sweet potato... no sé si en català és nyam, o nyame) en diuen una paraula d'origen tàmil (kumaram, si no ho recordo malament). Dubto molt que en la miríada de llengües parlades a les illes del Pacífic, especialment a Nova Guinea, la paraula sweet potato la mateixa, però no hi diré res perquè, per desgràcia, no parlo cap d'aquelles llengües. El que sí que li he negat, crec que amb llàgrimes als ulls, és que a Espanya de la sweet potato en diguem kumaram. Oh, i ell marrà que sí, no us cregueu, eh? Jo li he aclarit que, per començar, a Espanya no en mengem, d'això. Després m'ha dit que a Mèxic, però, sí. Doncs bon profit, només faltaria!

Màlaga també és un importantíssim port d'origen tàmil (crec que l'accent andalús no deu ser res més que un deix de la parla de Madurai o Kanyakumari empeltat en una llengua romànica). El menjar espanyol (“whatever that means”) i el tàmil, segons els tàmils que viuen a Espanya (n'hi ha cap?) i que ell hi té contacte, són molt semblants: el que dubto que sàpiga és que en un sol àpat un espanyol ingereix el doble de carn que un tàmil no vegetarià ingerirà al llarg de la seva vida, i que qualsevol plat tàmil (o indi, per extensió) requereix l'ús de més espècies que no es troben en tota la península Ibèrica. La llengua castellana i el tàmil també presenten moltes similituds. Si no tenim en compte la fonologia, la morfologia i la sintaxi, són idèntiques. A Espanya també s'utilitza la sal igual que la utilitzen els tàmils (?), evidentment per influència d'aquests últims.

Menjar tamil. No em digueu que la semblanca amb un 

plat de borbolles mallorquines, 
una cecina o un plat de peus de porc 
no es tan innegable com impressionant.

En definitiva, que ara ja ho sabeu: tot prové dels tàmils. Els aizkolariak, el port de Màlaga, la cansalada, les seguidillas, els Toblerone que comprem als súpers de les Escaldes, el morteruelo de Cuenca; l'ukelele, els típics polvorons i pans de pessic de nyam, la ruta que fan les golondrines del port de Barcelona i el fado. L'oficina de patents de Chennai deu ser un no parar de feina, tu!

El que sí que he trobat notable, ara sense ironies, és que conegués l'anomenat “Atles català” (o mallorquí, segons les versions) del mallorquí... ara no recordo com es diu, busqueu-ho, si de cas. Ell anava insistint, però, que “en diuen l''Atles català'”, potser per reforçar la teoria de l'origen de la paraula “català”. Jo li volia dir que, efectivament, en diuen així perquè està escrit en català, bàsicament,  i que si estigués escrit en italià en dirien “l'atles italià”. Però no n'he tingut l'oportunitat, de dir-l'hi, perquè s'ha afanyat a puntualitzar que l'objectiu de l'atles era documentar la ruta per anar a l'Índia; potser m'equivoco, però l'atles de Cresques (sí, es diu així, ara me n'he recordat) bàsicament mostra el Mediterrani.

Conyes a part, és digne d'estudi la mania que tenen les nacions a magnificar-ho tot, sobretot les que es consideren (amb motiu o sense) oprimides. El meu professor de tàtar el primer any que vaig ser a Moscou (sí, jo anava a classes de tàtar) també havia descobert no sé quin autor que havia establert un vincle entre els tàtars i els catalans “Els catalans provenen dels tàtars”, em deia, cofoi, sense saber gaire què és un català, on viu ni com es menja. Una cosa és buscar vincles entre pobles i orígens de llengües amb un mínim de fonament, per després rebutjar-los si es veu que la hipòtesi no té ni cap ni peus (em ve al cap la teoria de l'origen georgià, i després armeni, dels bascos, que sembla que ja no se la creu ningú). Però són ridículs aquests deliris de creure's l'origen del món (de vegades sembla que els tàmils verdaderament s'hi creguin), o de reivindicar vincles inexistents amb pobles llunyans per  un orgull mal entès que en el fons és racisme, com els iranians, que t'endinyen sempre que poden que tenen connexions amb els alemanys “perquè tots dos som pobles aris” (!!!). Als alemanys, com us podeu imaginar, els fa molta gràcia sentir això. Doncs d'aquí a poc, si el canal Tamizh 2 es dedica a difondre les teories d'en Balusubramaniam, quan un andorrà, un català o un basc vingui a Madràs, el taxista que el porti quedarà extasiat de transportar en el seu vehicle el representant d'una nació germana amb els tàmils. Això sí, dubto que li perdoni ni una rupia de la factura, que ja se sap que “Chennai és bona si la bossa sona”.



3 comentaris:

  1. Boníssim, Ferran! A falta d'actualitzacions anteriors, m'acabo de posar al dia de tot el bloc.
    Encara ric amb el senyor de les tortugues i amb la versió tàmil del tren de la bruixa! :D
    Que no sigui res el mal de panxa!

    ResponElimina
  2. Una vegada vaig anar a fer trekking pels Càrpats i vaig tornar molt ben informada sobre que els dacis havien descobert l'escriptura, havien ensenyat als mayes a fer calendaris, havien colonitzat el nord d'Europa i no sé quantes coses més. Suposo que en èpoques pretèrites devien lliurar guerres èpiques amb els tàmils, els tàtars i vés a saber qui més.

    Es podria fer un capítol a part sobre quanta gent diferent es disputa la invenció de la impremta, o el descobriment d'Amèrica...

    ResponElimina
  3. A mi a Albania em van dir que els albanesos eren TAN diferents de tot i de totohom, pero TANT, que, vaja, son una passada...

    ResponElimina