El meu institut

Cartell vintage d'una pel.li 'india,
d'aquells que agraden tant a la gent.

Sempre havia sentit a dir, de la gent que té blogs, que el que costa és ser constant i mantenir-los (una mica com els gossos, o els amics). I ja és ben veritat: jo fa gairebé un mes que sóc a l'Índia i pràcticament no he escrit res... ai, vull dir “no he actualitzat el blog”.

Però sempre em passa igual: els primers dies en un lloc nou més o menys em sorprèn tot, després m'hi adapto i ja està, penso que tampoc n'hi ha per tant... I no és “plan”, perquè sí que me n'han passades de coses.

Podríem començar per les classes. La veritat, però, és que són força mediocres. Bé, en realitat ho són molt, però em nego a criticar obertament i per escrit col·legues de professió. Però vaja, cada hora de classe que fan alguns dels tres profos que tinc, la deessa de la metòdica i la didàctica moren una mica. “Però ja renaixeran”, deuen pensar...

Les rebudes s'on bovines, a l'Institute of  Asian Studies

Passem, doncs, a la meva habitació, que en realitat és una cabana al mig de la selva, amb la fauna incorporada que això comporta. De cabanes, a les premisses de l'Insitute of Asian Studies, n'hi ha tres, i a mi m'ha tocat la més humida, cosa que va ser una trastada durant les meves dues primeres setmanes (que van coincidir amb l'època de pluges), però segurament s'agrairà quan comenci la calorassa.

L'institut en general, és un edifici en forma de T de dues plantes molt gran, molt espaiós i molt rosa. On s'uneixen els dos braços hi ha una petita torreta, com un cimbori, que no se sap per a què és però fa molta gràcia. L'edifici està situat al final d'un poble que aviat serà barri de Chennai, i es troba, degut a un poc comprès nexe entre el món de les lletres i el de la indústria conservera, en el territori d'unes salines. El poble, Semmencherry (o Chemmencherry, si sou pudorosos/es), no és un poble com Torroella de Freser o Esterri de Mar, amb la seva placeta, carrers comercials, pavelló esportiu i seu d'Unió Democràtica, no. Són casetes, algunes de més antigues, altres de més modernes, construïdes sense cap altre ordre que el que dicta la necessitat que un carrer meni a un lloc. Hi ha un pou, solars sense construir (tots inundats a l'època de pluges), una cabana-botiga, un parell de temples (un amb el corresponent estany, pútrid), moltes vaques i gens d'asfalt. A peu de carretera (o sigui, de la carretera que porta a Chennai/Madràs), hi ha una farmàcia-consulta mèdica (per si les mosques), una botiga d'”empenyos” (per si les mosques), una botiga d'aquelles que venen de tot (cocos, Fantes i pasta de dents) i, oh, tatxan, tatxan... un “cafè” internet que porten uns nanos molt legals i que amb una connexió força ràpida. I les gràcies de Semmencherry al cantó esquerre de la carretera s'acaben aquí. Els encants de l'altra banda encara no els he explorat, però és on s'espera el bus per anar a la ciutat, concretament a sota d'un gran arbre d'aquells que els pengen lianes. I també hi ha una parada de cafès, tes i esmorzars indis (consistents en idlis, dosai, sambar i aquestes coses).