Gopuram (torre) del temple xivaita Kapaliswarar de Mylapore, Chennai |
Si algú descriu
Chennai com una ciutat plena d'atractius és que té problemes o de percepció de
la realitat o de detecció de la bellesa. Ara, sense ser una ciutat monumental,
també té els seus encants, entre els quals no hi podríem incloure el zoo, on
vaig anar a petar diumenge. Sortint del camp de concentració d'ocells i
quadrúpedes vaig dirigir-me, no sense entrebancs, al barri de Mylapore. En
realitat volia anar més amunt, a Triplicane, però com que el bus ha parat
davant d'uns temples que tard o d'hora volia anar a veure, doncs he baixat
allà. El primer temple en qüestió és el Ramakrishna Mutt, un temple obert a
persones de qualsevol religió per a meditar-hi. És un temple elegant però
d'aspecte sobri, de tonalitats rosades, amarronades i crema; en forma de
basílica però amb elements clarament hinduistes. Al lloc que en una basílica cristiana
ocuparia l'altar hi havia una estàtua d'algú que molt probablement era del
monjo i predicador asceta Vivekananda. L'altre temple era el temple de Kapaliswarar, un temple hinduista
xivaita “normal i corrent”, amb la torre en forma de muntanya de déus a
l'entrada (el “gopuram”), pavellons per als déus i els fidels... Més
interessant, però, era la cort de vaques darrere d'unes imatges, o l'interior
del temple, que semblava una mica, amb perdó, el tren de la bruixa: molt foc,
molta columna negra, una mica d'or... Llàstima que això ho he vist des del
pati, que allà els no-hinduistes no hi podíem entrar. Deixant les sabates abans
d'entrar al temple, una turista japonesa ha començat a fúmer crits per allà
perquè li han dit que havia de pagar per deixar les sabates. Insistia que li havien
dit que no havia de pagar, i els del temple “que no, que li hem dit que sí!”.
Total, ganes de fer el paperina, perquè es deixava la voluntat i, a més, la hi
havia de deixar tothom, indis i no indis... després m'he fixat que era una
parella que quan jo sortia del zoo ells hi anaven, i la senyora donava força la
nota: molt vestida de coloraines, i amb una pamela molt gran... i he pensat
“mira, tu, com les flors i els insectes: si és virolat, és verinós”... I quan
sortia del temple va i una senyora francesa entra a dins sense descalçar-se. Jo
me l'he quedat mirant a veure si li deia alguna cosa o no, però un noi del
temple ha reaccionat abans que jo: i es veu que la senyora buscava no sé qui i
tenia pressa. Molt bé, doncs, quan jo tingui pressa entraré al Louvre sense
passar per seguretat.
A part, al
temple també hi havia indis, sent diumenge com era: trencant cocos en un cercle
de ciment preparat per a aquesta fi, fent ofrenes, beneint ofrenes, jugant,
empipant les vaques (això els nens).
Marina Beach. Aqui hi vaig anar un altre dia. |
Ah, i m'oblidava
que el dia ha començat al memorial de Kamaraja, un dels líders de la
independència índia del sud o, com m'han dit uns nois molt simpàtics que he
conegut, “el Gandhi negre”. Bé, no sé si és de gaire tacte referir-s'hi amb
aquest nom, però si ells mateixos ho diuen... el cas és que els indis del sud
generalment són de pell més fosca que els del nord (Gandhi era gujarati, o
sigui, del nord-oest), i el símil els devia anar bé. El memorial consistia en
un seguit de pavellons: el dedicat a tots els caiguts per la pàtria, el de la
flama eterna a Kamaraja, el dedicat a la memòria de Kamaraja... Com molts
d'aquests llocs, el populatxo es passava la solemnitat pel forro i bàsicament
escrivia coses amb el dit sobre la pols dels marbres, feia hipòtesis sobre d'on
prové el gas que alimenta la flama eterna o patinava amb els peus descalços
pels terres llisos. Això si no apareixia de sobte un estranger amb qui tota la
família es podia distreure saludant i donant-li la mà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada