Coses tàmils

El mes tàmil actual, que aviat s'acabarà, és el de maargazhi. És un mes especial per als hindús, que el consideren de bon auspici. Això es materialitza llevant-se d'hora (molt d'hora), cap a quarts de cinc. Si s'escau que un dia se celebra algun festival religiós, el temple t'ho farà saber posant música a tot volum a l'hora llevar-se (o sigui, a quarts de cinc del matí, us recordo), com vaig descobrir la setmana passada. I després la gent se'n riu perquè dormo amb taps a les orelles.

Kolam d'una casa de prop d'on visc.

Durant aquest mes les dones dibuixen davant de les portes d'entrada de les cases kolangal especials. Els kolangal (singular kolam) són figures geomètriques concèntriques semblants a una flor, que  es dibuixen cada dia de l'any davant de la casa per protegir la llar. Tradicionalment s'elaboraven amb farina d'arròs, i així els corbs, formigues i altres bestioletes se n'alimentaven*. Però avui en dia es fan amb una sorra (kola maavu) obtinguda molent pedra molt fina que uns humils venedors ofereixen pel carrer d'hora al matí. El que sí que es continua fent amb farina d'arròs és el kolam de l'habitació de la casa on es fa la puuja, l'ofrena als déus. Abans els kolangal es feien al matí i al vespre, després de netejar el davant de l'entrada de casa, però tot es perd, i avui la majoria de dones els dibuixen al matí, i va que t'estrelles.

Durant el mes de maargazhi, els kolangal no són tots del color blanc habitual, sinó que en fan de colors. A les zones rurals, el mes de maargazhi impulsa els tàmils a posar al centre del kolam una muntanyeta de fem de vaca coronada amb una flor. El cap de setmana passat en vaig veure uns bonics exemples a la ciutat de Thiruvannamalai. Jo em pensava que era un costum local, això de combinar merda i flors en un orgànic contrast estètic, però em van dir que no, que es fa a tots els pobles de Tamil Nadu aquests dies. A les ciutats, actualment, no es porta tant.

També té com a principal ingredient els excrements de vaca (més concretament, la cendra d'excrements de vaca cremats) el vipuuthi, la pols blanca que els sacerdots t'escampen pel front per beneir-te. El fidel ofereix unes monedes al sacerdot que hi ha davant d'una de les capelles dels temples hinduistes, la Ganeixa, per exemple, el del cap d'elefant. Aleshores el sacerdot li pinta el front horitzontalment amb vipuuthi, després al mig del front li planta una mica de kungumam (o kokum, una pols vermella) i finalment, per fer-ho tot ben fet, el fidel s'empassa una mica de vipuuthi, o sigui, de cendra de fem de vaca.

Durant el mes de maargazhi pinten les banyes de bous,
vaques i gallines amb sabates.

I ja posats en el tema escatològic, continuarem. Per als hinduistes, com és sabut, ressabut i consabut, les vaques són sagrades. (Però aquí he de deixar clar que el famós relat d'en Pere Calders en què el protagonista el detenen per haver enganyat una vaca no té cap fonament, perquè aquí a Madràs ningú no té cap problema a fotre cops a les vaques xafarderes.) La veneració de la vaca arriba fins a tal punt que els seus excrements i orina són considerats sagrats. Antigament... bé, i actualment també, el davant de les cases es neteja amb una barreja en què l'element principal és la caca de vaca. Tradicionalment, l'interior d'una casa es purificava amb orina de vaca. I quan es diu “tradicionalment” a l'Índia no vol dir “antigament”, sinó que les famílies hinduistes ortodoxes encara ho fan. Aquesta purificació es practica, per exemple, a l'habitació en què una dona ha passat els dies de la menstruació: durant aquest dies és considerada impura i no pot compartir habitació amb la resta de la família (non comment). Es veu que les famílies hindús ortodoxes fan mans i mànigues per recollir excrements i orina de vaca. L'orina no ho sé, però trobar excrements de vaca no crec que els costi gaire. L'orina, em va dir la meva professora, la guarden gelosament en un recipient. Tot això pot semblar una porcada (i possiblement ho és), però cal no oblidar que els fems i orins de vaca tenen unes qualitats antisèptiques excel·lents.

Per als tàmils, especialment per als hinduistes, són importants també els senyals de bon auguri o mal auguri (sagunam): abans de sortir de casa per a alguna cosa important (una entrevista de feina, un viatge, etc.) s'estaran uns minuts al llindar de la porta per captar els senyals. Un gat és senyal de mal auguri, però no gaire, ja que es pot contrarestar entrant a casa i bevent un got d'aigua. Un brahmin és molt mal senyal si va sol, però si va amb, com a mínim, un altre brahmin, no passa res (ara el que no sé és si un brahmin acompanyat d'altra gent que no sigui brahmin com es considera). Senyals de bona sort poden ser vaques o dones que carretegen gerres d'aigua o flors.

Una dona amb els cabells curts també es considera de mal auspici, fins al punt que Manimeekalai, l'heroïna de l'èpica budista homònima, escrita el segle II dC per un tal Sattanaari, es representa sempre amb els cabells llargs, tot i que és poc probable que una monja budista com ella no portés els cabells rapats o molt curts.

Els esdeveniments importants de la vida es planegen curosament i amb compte amb l'ajuda d'un astròleg, que dirà quin dia és més adequat per casar-se, per exemple.

Aquestes supersticions, tabús o manifestacions socioculturals, com en vulgueu dir, es reflecteixen també en la llengua. Per exemple, per preguntar a algú on va, la forma més simple (i la que faig servir jo) seria “ienge pooriinga?” (ienge vol dir “on” o “a on”, i poo vol dir “anar”), però això es considera de mal auguri, i per cortesia i consideració s'utilitza la forma “ienge kilampuriinga?” També és de mal averany dir “poittu” (literalment, “havent-me'n anat”, però que voldria dir “adéu”) i per això s'utilitza la forma “poittu vareen”, que es pot traduir com “havent-me'n anat, tornaré”, encara que no tinguis la més mínima intenció de tornar a posar els peus en aquell lloc o veure aquella gent.

Els armenis de Madràs

Entrada de l'església armènia

Subhas Chandra Bose no era un cantant de la moguda “madraseña” dels 80, sinó el fundador de l'Indian National Army, l'Exèrcit Nacional Indi, que, des de Singapur, havia de derrotar l'invasor britànic durant els confusos i agitats anys d'abans de i durant la Segona Guerra Mundial. El personatge (anomenat “el lleó de Bengala”, malgrat que havia nascut a l'estat d'Orissa) se'ns fa mereixedor de simpatia fins que sabem que va mantenir estrets contactes personals i polítics amb Hitler i Mussolini; fins i tot vaig poder llegir una felicitacions d'Any Nou que havia enviat a il Duce. Entendridor. Des del punt de vista polític i estratègic aquest col·leguisme és comprensible, ja que tots tres homes compartien enemics, els britànics.

A Occident (vulgui dir el que vulgui dir el terme), pràcticament tot el que està relacionat amb el nazisme i el feixisme és un tabú social i cultural (i jo que me n'alegro). A l'Índia, en canvi, potser perquè Europa els queda molt lluny, potser perquè Bose al capdavall va lluitar per la independència de l'Índia, no tenen cap mena de pudor a reivindicar el personatge, les seves amistats perilloses no obstant. Fins i tot han reanomenat un carrer en honor seu, i no un carrer qualsevol, sinó un important i cèntric carrer on s'ubica l'emblemàtic Alt Tribunal de Madràs, un complex d'icònics edificis neomoriscos de color vermell que confirmen la conflictiva relació dels britànics amb l'estètica.

I és a aquest carrer, on anem, o més aviat a un carrer veí.

Campanar i porxo de l'església.

El nom antic de Netaji Subhas Chandra Bose Street era Broadway (i així en diu tothom encara), i devia ser una de les artèries de l'antic Madraspattinam colonial britànic. Perpendicular a Broadway, surt cap al nord Armenian Street, el carrer dels Armenis.

Qualsevol racó d'Armènia queda força lluny de l'Índia. Fins i tot si estirem al màxim el mapa del país fent que coincideixi amb la Gran Armènia, el subcontinent indi, i especialment la seva zona sud-oriental, no sembla un lloc probable on els armenis poguessin decidir emigrar i establir-se.

I, malgrat tot, al segle XIV, comerciants armenis van arribar a Madràs i a altres ciutats de l'Índia. Cal dir que no van arribar directament d'Armènia, sinó de l'Iran, ignoro si impulsats per persecucions religioses, guerres o, simplement, per l'afany d'establir-se i prosperar en nous indrets que sembla que sigui un imperatiu vital per a aquest poble del sud del Caucas.

Tomba de Haruthiun Shmavonian.

Des de l'altra banda de Broadway ja es distingeix una petita cúpula blanca amb una creu al cim. Quan entres al bulliciós i animat Armenian Street, l'església és fàcilment identificable malgrat els para-sols de les parades de fruita i falòrnies de plàstic que hi ha al davant. A l'edifici s'hi accedeix  per una escala de pedra paral·lela a la façana. Un cop a dalt dels graons, veiem darrere de l'arc de la porta principal un jardí fresc, verd i ben cuidat i un campanar blanc immaculat separat de l'edifici principal de l'església. Tot just d'entrar m'ha saludat un senyor que ha resultat ser el vigilant de l'església, el senyor Trevor Alexander. “Sóc Alexandre Magne, però sense ser magne.” L'església armènia en realitat és un petit conjunt d'edificis situats en un jardí ombrejat i ben cuidat, que té per límits dos grans edificis a banda i banda, una tanca de filferro que el separa d'un poc transitat carrer pel darrere, i per una porxada pel cantó del carrer al qual l'església dóna el nom.

En Trevor Alexander no m'ha sabut concretar si els armenis que van venir a Madràs van arribar directament per mar des de l'Iran o procedents d'altres regions de l'Índia on s'havien establert anteriorment. Jo sé que la comunitat armènia de l'Índia, antigament vibrant i reputada, va anar disminuint fins que avui en dia només en queden alguns centenars (a tot estirar) a Calcuta, on hi ha la seu de l'Armenian Association, que, segons el meu guia sobrevingut, regularment visita l'església de Madràs per comprovar que se'n té cura com cal. Del que sí que m'ha informat, és que els armenis de Madràs mai no van ser una comunitat gaire nombrosa, “uns 150 o 200”, m'ha respost no gaire convençut. Del que no hi ha dubte és que aquesta petita comunitat va deixar la seva empremta en la història del poble armeni: el 1794, l'arxipreste Haruthiun Shmavonian, líder cultural i intel·lectual de la comunitat armènia de Madràs de l'època, va fundar el periòdic “Azdarar”, el primer en llengua armènia de tot el món. Personalment, trobo fascinant que el primer diari en una llengua indoeuropea com és l'armeni (parlada principalment a l'est de l'Àsia Menor, al Caucas i a l'Iran) aparegués concretament a Madràs, en país dràvida. Ho sabien, els armenis d'Armènia, que en una terra de palmeres, cocos, elefants i espècies uns quants membres del seu poble es dedicaven a imprimir un diari? N'eren conscients, que hi havia armenis escampats per tot el món? Perquè, poca broma, els armenis, en èpoques en què es viatjava per terra o per mar, van arribar a establir-se en comunitats més o menys homogènies en llocs tan allunyats com Singapur, on avui en dia també es pot visitar una església armènia construïda amb donacions de dos germans que van fer fortuna comerciant amb teixits.

L'església armènia de Madràs, dedicada a la Verge Maria, va ser construïda el 1712, però pocs anys després la van enderrocar (o es va esfondrar, no ho sé), i el 1772 es va erigir l'edifici que es pot visitar actualment cada dia de la setmana durant 365 dies l'any de dos quarts de deu a dos quarts de tres, per gentilesa del senyor Alexander. El diumenge, a les 9.30, toca ell mateix les sis campanes del campanar (“fabricades a Londres!”) i cada dia encén una espelma perquè l'església “estigui viva”.

I és que la comunitat armènia de Madràs ja no ho està, de viva. L'últim armeni va morir el 2002 amb més de 90 anys. Alguns del seus esbossos amb llapis decoren el porxo, i reprodueixen escenes religioses, una imatge de la cara de Jesucrist i l'església en el seu estat primitiu.

Làpides al pati de l'església.

En Trevor Alexander mateix no té ni una gota de sang armènia: “Sóc angloindi, saps què vol dir?” “”Sí, clar, tens ancestres tant britànics com indis” “Sí, i nosaltres parlem en anglès, no coneixem la llengua local”, m'ha dit sense poder ocultar una mica d'orgull pel fet de no saber tàmil, malgrat que, si no m'ho hagués dit, jo hauria cregut que era “tàmil 100%”, tal com es defineixen alguns.

Els únics armenis que regularment s'estan a Armenian Street avui en dia són els 350 que hi ha  enterrats al territori de l'església. Les làpides, robustes i elegants pedres rectangulars inscrites en armeni o en anglès i armeni, cobreixen el terra del porxo, de l'entrada, del pati de davant del campanar i part del jardí. Un lloc privilegiat l'ocupa la tomba de Haruthiun Shmavovian, que va viure del 1750 al 1824.

Actualment la llengua armènia ja no se sent en aquest pintoresc temple, un híbrid arquitectònic de les esglésies armènies, amb el seus campanars i cimboris octogonals, i els edificis colonials: blancs, sòlids però frescos, senzills però amb una bona dosi d'imponents columnes. Els pocs armenis que queden a l'Índia viuen bàsicament a Calcuta, però cada cop van sent menys, i fins i tot la prestigiosa, Armenian School de la capital de Bengala, on antigament assistien els fill de les elits, va quedant relegada al paper de relíquia del passat.

I jo, que sóc aficionat a buscar testimonis arquitectònics de gent “que no són on haurien de ser”, enyoro un temps (que no he viscut i per això idealitzo), en què aquestes “anomalies” geogràfiques i històriques eren la norma, i a Istanbul hi havia un barri grec, a Tessalònica la llengua de la majoria de la població era el castellà (el judeocastellà), als ports del sud de l'Iran els hinduistes oferien flors a Xiva, els alacantins resaven “el pare mostro” a Algèria i els armenis de Madràs se n'anaven a sentir missa en armeni i tornaven passejant, endiumenjats malgrat la calor, per sota dels cocoters.

Històries de Triplicane

Triplicane és un dels barris del que es pot mig considerar el centre de Madràs. No és que Madràs tingui realment un centre, però Triplicane és prou a prop de certs llocs emblemàtics com per considerar-ho així: no és lluny de la universitat de Madràs, i queda més o menys paral·lel a Marina Beach, la platja que, segons una de les meves professores, és "l'orgull de Madràs" ("Chennaiukku perumai"), i que als vespres, sobretot del cap de setmana  (però no únicament) s'omple de passejants que prenen la fresca, mengen peix fregit, fruita assaonada, plats vegetarians o chaat; fan les seves primeres incursions en el món de l'hípica amb uns cavalls que estan farts de recórrer el mateix trajecte de cinquanta metres, es fotografien amb siluetes de cartró d'actors, polítics o tigres, o fan voltes amb uns “caballitos” accionats per un generador elèctric.

Una de les mesquites on em vaig poder "colar".

 Més glamurós és l'estadi de Madràs, una immensa estructura moderna feta de tubs blancs i que deu allotjar, més que res, partits de cricket. Qualsevol carrer que, perpendicular a Marina Beach, et porti cap a dintre la ciutat, més o menys a l'altura de l'estadi o la universitat, et conduirà a Triplicane.

 Triplicane és un barri comercial com els d'abans, amb un carrer principal, Triplicane High Road, vorejat de botigues i restaurants. Com a barri comercial “tradicional” del sud d'Àsia, és essencialment un barri musulmà. Això vol dir que moltes de les botiguetes al llarg de Triplicane High Road són de parafernàlia musulmana (els barretets cilíndrics que es posen musulmans de totes les latituds per entrar a la mesquita, perfums, rosaris, faristols per aguantar l'Alcorà, pòsters amb hadith del llibre sagrat musulmà, pòsters amb imatges de la Meca, etcètera). També hi ha, però, les habituals botigues de roba (sobretot d'indumentària femenina musulmana, això sí), botigues d'atenció al client de totes les operadores de telefonia mòbil de Tamil Nadu, supermercats, paradetes de te, sucs de fruita, lassi i altres begudes de llet...

Tot i el predomini musulmà, Triplicane és un barri cosmopolita, i encara que el plat estrella dels restaurants de la zona és el musulmaníssim biriani (arròs cuit al vapor amb espècies, verdures i carn de xai, vedella o pollastre, servit amb un ou dur i verdures en vinagre), també hi ha restaurants vegetarians concorreguts majoritàriament pels hindús. El cosmopolitanisme es fa més evident quan arribes al barri des de l'estadi, ja que aleshores has de passar forçosament per un tram de carrer que és com una petita Bengala. Per algun motiu que desconec, en uns pocs metres quadrats es concentren un seguit de botigues, restaurants i altres establiments regentats per bengalins, i fins i tot hi ha alguna oficina governamental de l'estat de West Bengal, la Bengala Occidental, és a dir, la que després de la partició (o, més ben dit, la Partició), NO es va convertir en Pakistan Oriental ni, més tard, en Bangla Desh. Però per al cas és igual, perquè els cartells en idioma (i alfabet) bengalí són ubics, i és un bon lloc per trobar algun restaurantet on et serviran un thali “vegetarià” bengalí, amb el preceptiu bol de curri de peix, que en aquelles latituds no es considera un animal immenjable per un hindú vegetarià, sinó un “fruit de mar” totalment apte per al consum fins i tot de les castes més altes i més pures. El que no us serviran, però, és cap de la més o menys dotzena de peixos que anuncien que tenen en un llarg cartell vermell amb lletres blanques: jo vaig entrar en un establiment amb tota la il·lusió de pimpumflar-me un plat de hilsa (fregida, bullida, al curri o com fos), el peix nacional bengalí. Però, oh!, “mi gozo en un pozo”, l'únic que tenien eren meals, és a dir, menús ja preparats que consistien en el curri de peix abans esmentat, algun curri de verdures, llenties, pickles, picant i arròs, molt arròs. Els meus companys de taula, uns bengalins establerts per raons de feina a Chennai, i gratament sorpresos de trobar un estranger allà, em van dir que el menjar d'aquell restaurant era força autèntic. “Però com el de casa no és, eh...” Home, això se sobreentén...

Però tornem al Triplicane-Triplicane, que els tàmils pronuncien Triplikaan. Al llarg de High Road vaig veure tres mesquites. Una de moderna, lletja com un pecat. Una altra de petita, baixeta, quadrada, situada en una cantonada i amb les dues parets que donen al carrer amagades per botiguetes. Vaig trobar la porteta que donava al pati d'entrada en un carreró lateral. La mesquita exhibia amb gràcia proporcions d'un altre temps: unes columnes menudes aguantaven la teulada, baixa i de teules, d'un cobert lateral, al qual s'accedia des de la petita piscina d'ablucions. La mesquita en si consistia en un edifici rectangular, obert pel davant, dividit per arcs suportats també per minúscules columnes. Devia ser un edifici dels anys 20 o 30, però semblava més vell, possiblement a causa del clima persistentment humit i càlid dels Tròpics. Si no ho recordo malament, el temple era d'un blanc blavós. Les portes i els marcs de les finestres de fusta devien ser verds.

Un cop dins, vaig caminar en silenci pel diminut pati, i vaig arribar fins a la galeria coberta de l'entrada, on uns barbuts amb túnica i barretet cilíndric parlaven entre ells fins que es van adonar que hi era jo, i se'm van quedar mirant, mig atònits, mig insolents. Vaig intuir que la meva presència no era especialment celebrada, i vaig marxar.

El que explico va passar un divendres. Aquella mateixa setmana, el dimecres, també havia anar a passejar per Triplicane (aleshores per primera vegada) i vaig dirigir-me, decidit i cofoi, a la Gran Mesquita, situada uns metres més al nord que la petita mesquita que acabo de descriure. Malgrat ser una àrea densament edificada i poblada, l'emplaçament de la Gran Mesquita l'indica un buit, com un parèntesi, en una línia atapeïda de cases de Triplicane High Road. Per accedir a la mesquita, a més, s'han de passar tres grans solars. Al primer solar, custodiat per una gran tanca de barres metàl·liques, no hi vaig poder ni entrar. Un homenet esprimatxat amb uniforme de guarda de seguretat em va advertir, i em va preguntar que a on anava. “A la mesquita”, li vaig respondre, com si no fos prou obvi. Jo em pensava que, per qüestions de seguretat, em revisaria la motxilla i, veient que no portava ni bombes ni pornografia ni ampolles de Calisay, em deixaria passar. Doncs no. “D'on ets?” em pregunta. Ah, vol conversa, el senyor... doncs molt bé... “D'Espanya, li responc” (creieu-me, en alguns verals, ja és prou difícil trobar gent capaç de situar Espanya en un mapa, no intenteu sadollar les vostres ànsies independentistes dient que sou catalans. Clar que... si no saben on és Espanya, us podeu inventar que sou de la República Catalana, o de l'Osonistan Autònom...) Ai, que divago... ell va i em respon: “Ets musulmà?” A mi la pregunta em va sonar com “Ets ari?” o “Ets pur?” Jo li responc “És realment important, la meva religió? Només vull mirar la mesquita, sóc turista. Si no puc, no entraré a dins, però deixi-m'hi acostar” “Jo sóc musulmà, tu ets musulmà?” insisteix, l'imbècil. “No, no sóc musulmà, però només vull veure la mesquita de la vora, no faré res dolent, home”. Després d'un estira-i-arronsa (o més aviat, un arronsa-i-arronsa), el musulmà racista de torn va insistir, orgullós, en la seva musulmanitat i en la meva no musulmanitat per no deixar-me entrar a la mesquita. Bé, per no deixar-m'hi ni acostar. Jo em vaig acomiadar amb un llengot, i no vaig escopir al terra perquè podien considerar que escopia al terra de la mesquita, i això tampoc (a part que em fotia en un merder). Total, que em vaig quedar amb les ganes de veure la mesquita més gran del Chennai, i pel que es veu, no podré entrar-hi mai. Aquell cap de setmana, quan em vaig quedar a dormir en un hostal ubicat en una encantadora mansió antiga i mal conservada del barri, des de la meva habitació, que donava al pati de la mesquita, vaig veure com uns homenassos pixaven allà mateix. Suposo que els orins d'aquells senyors són molt menys ofensius que la meva educada i considerable presència.

Gran mesquita de Chennai. Aqui no m'hi van deixar entrar.

 Dissabte, després d'haver-me passat la tarda anterior i aquell matí voltant per temples hinduistes, mercats de passatges minúsculs i immunds i carrerons amb cases de coloraines, vaig acabar petant en un carrer que acabava amb un gran mur blanc coronat amb unes decoracions en forma oval, o de flama. Semblava un edifici antic, i m'hi vaig acostar. Era una mesquita. En aquesta ocasió, a la llarga façana blanca hi havia una diminuta porta que donava a una galeria que envoltava un pati. Davant per davant de la portella, paral·lela al mur interior de la façana, hi havia l'edifici de la mesquita pròpiament dita, una sala més ampla que llarga, dividida per les habituals files d'arcs i columnes. Al porxo de davant de la mesquita en si hi havia un barbut força jove. Quan m'hi vaig acostar em va somriure i em va saludar amb el preceptiu “salaam alaikum”, i jo li vaig tornar l'”alaikum salaam” corresponent. Vam començar a parlar, em va demanar com em deia, va decidir que em dic Farhad (a l'Iran passava igual) i em va començar a explicar que ell anava sempre a aquella mesquita després de la pregària del zahar (migdia, més o menys) i que si tal i que si Pasqual. Jo abans li havia demanat si era l'imam de la mesquita (anava tan musulmà...), però es veu que no, que era enginyer informàtic, etcètera. Em va començar a fer preguntes i a parlar-me amb termes religiosos àrabs assumint que jo en coneixia el significat (que en part sí que entenia) fins que vaig veure que hi havia un malentès i li vaig dir que jo no era musulmà, i que si això era un motiu perquè els allí presents se sentissin incòmodes, doncs que marxava, només faltaria. Ell va quedar sorprès: “Però no et dius Farhad?” “No, no, Ferran. Fer-ran. Vaig viure dos anys a l'Iran i molta gent també es pensava que era un nom àrab, però no, no ho és”. “Bé, doncs cap problema, tu m'has dit honestament que no ets musulmà, i per tant et considero un convidat a la nostra mesquita i jo he de vetllar perquè t'hi sentis còmode i ben tractat”. Així dóna gust, home! Mitja joventut voltant per països musulmans, entrant a mesquites, mausoleus, santuaris musulmans (?) i el que faci falta, i ara resultarà que a l'Índia no em deixen ni acostar-me a les mesquites? Va, home, va!

Amb l'Abdurrahim (suposem que es deia així, que no me'n recordo) vam tenir una breu i cordial conversa (en anglès, perquè en tàmil...) sobre què feia jo allí, què feia ell, etcètera. Es va sorprendre que jo fos a Chennai per estudiar tàmil, i més encara que n'estudiés ben be per amor a l'art, sense la intenció, en principi, d'aplicar el que pugui aprendre a alguna finalitat com traduir, llegir literatura tàmil, o altres coses que fa la gent amb més senderi que jo. “M'interessa la gramàtica de les llengües dravídiques, i mira, vaig decidir estudiar tàmil. No sé de què em servirà, però m'ho passo bé; feia temps que volia fer-ho, i quan vaig marxar de l'Iran vaig decidir que era el moment de venir aquí”. La seva sorpresa no era una sorpresa incrèdula, com d'estar davant d'algú d'un altre planeta, com la que va demostrar un iranià en un autobús a la zona del golf Pèrsic quan li vaig dir, per error, que a Espanya hi ha quaranta estacions a l'any (volia dir “quatre”). Es veia una persona intel·ligent, i devia pensar “mira, si al sonat aquest li agrada estudiar tàmil, que faci...” Ell tampoc no era de Chennai. No recordo de quina ciutat o estat em va dir que era, però crec que la seva llengua materna era l'urdú. Sabia, però, una mica de tàmil per parlar amb la gent del lloc i, clar, anglès. Vull suposar que em va dir que també sabia una mica d'àrab. “Aquesta mesquita és sunnita, oi?”, li pregunto, per buscar algun tema de conversa. “Sí, però, a part de petites diferències de ritus i tradicions, no hi ha cap diferència important entre els sunnites i els xiïtes, tots som musulmans, tots som germans. La premsa, sobretot la premsa electrònica, s'inventa conflictes entre els musulmans per crear enemistat i debilitar-nos, però són tot mentides: els sunnites i els xiïtes no tenim cap problema entre nosaltres.” “Això explica-ho als xiïtes i sufís del Pakistan, o als sunnites de l'Iran, guapo”, li volia dir, però vaig assentir calladament, fent veure que me'l creia.

Temple hinduista (i van...) Aqui hi entres sense cap problema.

En determinat moment vaig veure que ja no teníem gaire res més per dir-nos (ja m'havia preguntat per la meva religió, i li vaig dir que sóc, ehem, catòlic), i li vaig dir que se'm feia tard. Em va preguntar si havia dinat, i li vaig dir que sí, al restaurant bengalí. Després me'n vaig penedir, d'haver menjat, perquè vaig pensar que potser hauríem pogut menjar un biriani junts. Clar que, sempre em passa al mateix: al principi la gent gaire religiosa de països asiàtics, com que són tan diferents de mi, m'interessen, però al cap d'una estona de conversa veig que no tenim res en comú (com quan defensava els homosexuals en una conversa amb estudiants d'una madrassa de Shiraz, espavilat com sóc) i que existeix un buit de dimensions oceàniques entre nosaltres, entre el nostre pensament, que només la cordialitat i l'educació aconsegueixen fer minvar, tot i que només per un temps limitat. Vam sortir de la mesquita, ens vam acomiadar, ell molt efusivament i amb un somriure alegre i sincer als llavis, i vam marxar cadascú pel seu cantó, ell amb la seva abaia, barretet blanc i barba esfilagarsada sense bigoti, i jo amb la meva samarreta, pantalons fins a sota genoll, patilles i ulleres de pasta.

El dia anterior, divendres, vaig treure el cap al Triplicane Muslim High School. No vaig passar del portal d'entrada perquè, sent com era un col·legi, vaig suposar que l'accés als no-alumnes devia estar prohibit. Des del carrer, l'escola sembla un edifici petit, ja que en testimonia l'existència una façana groga de dos pisos, estreta. Una façana, això sí, pomposament decorada amb relleus de flors, sanefes, petxines… que li confereixen l'aire entre alegre i prepotent, entre desubicat i eclèctic de l'arquitectura colonial a l'Àsia. Aquesta façana és només la de la portalada, per on s'accedeix, a través d'un corredor d'uns cinquanta metres, al pati de l'escola, al fons del qual hi ha l'edifici principal. Aquell dia només vaig mirar-lo des de sota l'arc de l'entrada, però va ser suficient per tenir una primera impressió del simpàtic pastitx neomorisc. Em pensava que, en advertir-me, els nens cridarien, xisclarien, riurien i bramularien per anunciar-se els uns als altres que m'havien vist. Els nens, però, per sort, van continuar jugant tan tranquils a cricket i a pegar-se i humiliar-se entre ells. És un dels avantatges d'un bon sistema educatiu.

Antiga mansio de Triplicane reconvertida en hotel

 

L'endemà vaig tornar-hi i vaig preguntar si podia passar del portal d'entrada; els vigilants no m'hi van posar cap impediment, però em van dir que havia de parlar amb un senyor força ufanós que hi havia al fons del pati. M'hi vaig dirigir, ens vam saludar, i em va mostrar una placa de marbre on deia que aquell edifici havia estat inaugurat l'any no sé quin (principis del segle XX, això sí) per no sé quin governador de la província de Madràs (se'n deia així, llavors). Jo ja em pensava que m'ensenyaria tot l'edifici per dins, quan vaig notar que si em deia que “l'escola només és interessant per fora” era perquè no tenia gaire intenció de fer-me d'amfitrió. Bé, no en tenia cap obligació, tampoc. Abans de sortir vaig continuar meravellant-me de la passió pel cricket (que també és una benedicció, perquè la gent no et crida “Messi, Messi!” quan saben que ets de Barcelona, que de fet tampoc saben gaire on para. Ni Espanya, molta gent, tampoc) i un senyor que estava palplantat davant d'un edifici del costat del portal d'entrada em va saludar. Era un senyor baix, amb bigoti i cabells arrissats. Veient-lo predisposat a garlar, li vaig preguntar alguna cosa sobre l'escola. Efectivament, l'escola duia el nom de “musulmana”, però hi estudien nens de qualsevol confessió (hindús, cristians…) S'hi ensenya en anglès, però també en tàmil, àrab i urdú/hindi. Vaig puntualitzar si ensenyaven aquestes llengües o en aquestes llengües, i ell em va dir que en. Em va semblar estrany, donades les dimensions de l'escola (no semblava gaire gran per poder allotjar tantes classes), però si ell ho deia… Ell es deia Sikander gCom Alexandre el Granh. Sikander, Iskander… per aquests verals del món musulmà aquest nom és relativament comú. Era enginyer, i havia treballat a Europa (tres anys a Amsterdam, una mica a Alemanya…) Feia un temps havia decidit tornar a l'Índia per acabar el doctorat, i per fer-ho li calia disposar de temps (i això l'ensenyament l'hi permetia) i de certs ingressos per mantenir la família. Ell era de Hyderabad, la capital d'Andhra Pradesh, una ciutat de fortes arrels musulmanes en un estat eminentment hinduista. A Hyderabad va viure una de les últimes corts mogols que els britànics i el temps van permetre existir. Escrivia, a part, l'Iskender, poesia. Em va recitar un vers de collita pròpia, i era de l'estil "L'home ha trepitjat la lluna però no sap què fa a la terra", molt com reflectint els dubtes existencials i els conflictes interns d'un home de ciències profundament musulmà/religiós. A mi, terrenal, irreverent i profà com sóc, la metafísica i els conflictes espirituals em deixen bastant fred, però vaig trobar entendridor i exemplar que un enginyer dediqués temps a escriure poesia.

Com sempre en aquests casos, vam intercanviar telèfons (el número i prou), em va dir que si volia saber coses del barri, o de Madràs, que el truqués, i encara no ho he fet. Com sol passar en aquests casos.

Tàmils tots

Avui ens han vingut a filmar. Un canal de televisió tàmil (Tamizh 2, pel que he vist a la càmera) ha vingut a l'institut per, suposo, parlar amb estrangers que estudien tàmil. Dic "suposo" perquè jo avui tenia diarrea, conseqüència de l'orgia gastronòmica kitsch del dinar-sopar d'ahir: vaig demanar un plat de xai que es deia paya; com que em trobo en terres dravídiques, vaig descartar la possibilitat que es tractés d'un nom indoeuropeu que vol dir "peu". Total, que em van portar una peülla de xai o cabra en un bol de salsa groguenca. No em malinterpreteu: no sóc jo qui farà una befa a tan delicada menja. El problema és que, com que no n'hi havia gaire quantitat, seguidament vaig demanar un quarter de pollastre tandoori. Totes dues coses per separat són molt bones i no han d'afectar negativament els intestins. Però combinades, es veu, són demasié pa'l body.

En definitiva, que després de passar-me la nit anant al lavabo (que és exterior), quan ha sonat el despertador m'he quedat clapat, i a tres quarts de nou em venien a despertar perquè feia tard a la classe de dos quarts de nou. Sense ni rentar-me la cara, com qui diu, he anat a la classe, on m'he excusat educadament davant de la senyora Samuel, que m'ha informat que avui vindrien els de la tele a entrevistar-nos. Jo li he dit que, en el meu estat (sense dormir, sense dutxar ni afaitar, i amb l'estómac regirat), preferiria deixar de banda qualsevol intent de convertir-me en personatge mediàtic de la societat tàmil, i que si de cas m'estaria a l'habitació fins a les dues, que tenia una altra classe. En l'interval, però, quan era a l'habitació llegint Reading Lolita in Tehran i havia de sortir propulsat cap al vàter cada cop que notava una punxada, ha vingut un dels senyors que s'està a l'institut però que no sé gaire què hi fa (i em sembla que ell tampoc), a dir-me que ja havien arribat els de la tele, que hi anés. Jo li he dit educadament que hi anés ell, si volia, que jo tenia diarrea i no tenia ganes que em filmessin. Al cap d'una estona ha tornat i m'ha dit que el director em reclamava, que m'havien d'entrevistar. Jo, si hagués pogut, li hauria dit en tàmil a veure si em volien filmar assegut a la tassa del vàter, però ni l'educació ni el domini de la llengua de Thiruvalluvar m'ho han permès. Això sí: no m'he mogut del llit. Cap a les dues, i després de menjar-me una reconfortant sopeta de pollastre que m'ha dut la Wei Fen (la meva encantadora veïna de cabana, una singapuresa que val un imperi), he anat a classe. Quan he sentit l'enrenou i he vist les càmeres i els periodistets i tot plegat, ja he intuït que poca classe faria. Efectivament, el director, amb qui tenia classe llavors, no hi era, l'espavilat, i la professora amb qui tenia classe després (una personeta pusil·lànime i poca cosa que no serveix gaire per res, amb tot el respecte), tampoc. Aleshores un senyor que hi havia per allà s'ha interessat per mi (en canvi, un documentalista que havia vist abans, i que havia cobert la guerra de Sri Lanka, estava més interessat en la Wei Fen, i no m'ha dit ni hola, i això que amb aquest sí que m'hauria agradat parlar-hi). S'ha interessat per mi perquè representa que era un "estudiós" de les migracions de les tortugues.

M'explico:

L'elefant tamil es el precursor del guara catala,
el dogo de Burgos i la novel.la picaresca  castellana.

Els senyor en qüestió, que em sembla que es deia Balusubramaniam, va arribar a la conclusió (o potser hi va arribar algú altre abans) que els antics pobles de navegants van descobrir les rutes marítimes observant les migracions de les tortugues marines. Fins aquí tot lògic, m'atreveixo a dir. A partir d'aquí, en Balu va (voler) arribar a la conclusió que, com que un dels primers pobles de navegants van ser els tàmils (pim-pam), doncs que tots els altres pobles navegants ho eren per influència dels tàmils (pim-pam-pum). Però espereu-vos, això no és tot. Els bascos van arribar a la península Ibèrica navegant per l'Índic i el Pacífic (suposo que van travessar Amèrica amb les canoes al cap... espero que travessessin per l'actual Panamà, i no pel Canadà...) provinents de terres tàmils. "Vosaltres us penseu que els bascos són originaris del mar Roig" -ningú ho pensa, li volia dir- "Però en realitat provenen dels tàmils". Ja seria ben bé això. Els catalans també tenim origen tàmil. En voleu una prova? Doncs resulta que "mariner" en tàmil és kadalkodi, prova irrefutabilíssima que aquest mot és l'origen del gentilici català. Voleu caldo? Vuit hectolitres: Andorra és un país amb una gran influència tàmil (igual que Mèxic, el Senegal i Nigèria, i no sé quants més). Suposo que deu ser per les rutes marítimes: qui no ha passejat pel moll de Santa Meritxell algun estiu de la seva infància?

Ah, i em descuidava del nyam! Es veu que a tot Hawai, Papua-Nova Guinea i no sé on més, del nyam (ell parlava de sweet potato... no sé si en català és nyam, o nyame) en diuen una paraula d'origen tàmil (kumaram, si no ho recordo malament). Dubto molt que en la miríada de llengües parlades a les illes del Pacífic, especialment a Nova Guinea, la paraula sweet potato la mateixa, però no hi diré res perquè, per desgràcia, no parlo cap d'aquelles llengües. El que sí que li he negat, crec que amb llàgrimes als ulls, és que a Espanya de la sweet potato en diguem kumaram. Oh, i ell marrà que sí, no us cregueu, eh? Jo li he aclarit que, per començar, a Espanya no en mengem, d'això. Després m'ha dit que a Mèxic, però, sí. Doncs bon profit, només faltaria!

Màlaga també és un importantíssim port d'origen tàmil (crec que l'accent andalús no deu ser res més que un deix de la parla de Madurai o Kanyakumari empeltat en una llengua romànica). El menjar espanyol (“whatever that means”) i el tàmil, segons els tàmils que viuen a Espanya (n'hi ha cap?) i que ell hi té contacte, són molt semblants: el que dubto que sàpiga és que en un sol àpat un espanyol ingereix el doble de carn que un tàmil no vegetarià ingerirà al llarg de la seva vida, i que qualsevol plat tàmil (o indi, per extensió) requereix l'ús de més espècies que no es troben en tota la península Ibèrica. La llengua castellana i el tàmil també presenten moltes similituds. Si no tenim en compte la fonologia, la morfologia i la sintaxi, són idèntiques. A Espanya també s'utilitza la sal igual que la utilitzen els tàmils (?), evidentment per influència d'aquests últims.

Menjar tamil. No em digueu que la semblanca amb un 

plat de borbolles mallorquines, 

una cecina o un plat de peus de porc 

no es tan innegable com impressionant.

En definitiva, que ara ja ho sabeu: tot prové dels tàmils. Els aizkolariak, el port de Màlaga, la cansalada, les seguidillas, els Toblerone que comprem als súpers de les Escaldes, el morteruelo de Cuenca; l'ukelele, els típics polvorons i pans de pessic de nyam, la ruta que fan les golondrines del port de Barcelona i el fado. L'oficina de patents de Chennai deu ser un no parar de feina, tu!

El que sí que he trobat notable, ara sense ironies, és que conegués l'anomenat “Atles català” (o mallorquí, segons les versions) del mallorquí... ara no recordo com es diu, busqueu-ho, si de cas. Ell anava insistint, però, que “en diuen l''Atles català'”, potser per reforçar la teoria de l'origen de la paraula “català”. Jo li volia dir que, efectivament, en diuen així perquè està escrit en català, bàsicament,  i que si estigués escrit en italià en dirien “l'atles italià”. Però no n'he tingut l'oportunitat, de dir-l'hi, perquè s'ha afanyat a puntualitzar que l'objectiu de l'atles era documentar la ruta per anar a l'Índia; potser m'equivoco, però l'atles de Cresques (sí, es diu així, ara me n'he recordat) bàsicament mostra el Mediterrani.

Conyes a part, és digne d'estudi la mania que tenen les nacions a magnificar-ho tot, sobretot les que es consideren (amb motiu o sense) oprimides. El meu professor de tàtar el primer any que vaig ser a Moscou (sí, jo anava a classes de tàtar) també havia descobert no sé quin autor que havia establert un vincle entre els tàtars i els catalans “Els catalans provenen dels tàtars”, em deia, cofoi, sense saber gaire què és un català, on viu ni com es menja. Una cosa és buscar vincles entre pobles i orígens de llengües amb un mínim de fonament, per després rebutjar-los si es veu que la hipòtesi no té ni cap ni peus (em ve al cap la teoria de l'origen georgià, i després armeni, dels bascos, que sembla que ja no se la creu ningú). Però són ridículs aquests deliris de creure's l'origen del món (de vegades sembla que els tàmils verdaderament s'hi creguin), o de reivindicar vincles inexistents amb pobles llunyans per  un orgull mal entès que en el fons és racisme, com els iranians, que t'endinyen sempre que poden que tenen connexions amb els alemanys “perquè tots dos som pobles aris” (!!!). Als alemanys, com us podeu imaginar, els fa molta gràcia sentir això. Doncs d'aquí a poc, si el canal Tamizh 2 es dedica a difondre les teories d'en Balusubramaniam, quan un andorrà, un català o un basc vingui a Madràs, el taxista que el porti quedarà extasiat de transportar en el seu vehicle el representant d'una nació germana amb els tàmils. Això sí, dubto que li perdoni ni una rupia de la factura, que ja se sap que “Chennai és bona si la bossa sona”.

Un diumenge de temples, memorials i zoos

Gopuram (torre) del temple xivaita Kapaliswarar
de Mylapore, Chennai

Si algú descriu Chennai com una ciutat plena d'atractius és que té problemes o de percepció de la realitat o de detecció de la bellesa. Ara, sense ser una ciutat monumental, també té els seus encants, entre els quals no hi podríem incloure el zoo, on vaig anar a petar diumenge. Sortint del camp de concentració d'ocells i quadrúpedes vaig dirigir-me, no sense entrebancs, al barri de Mylapore. En realitat volia anar més amunt, a Triplicane, però com que el bus ha parat davant d'uns temples que tard o d'hora volia anar a veure, doncs he baixat allà. El primer temple en qüestió és el Ramakrishna Mutt, un temple obert a persones de qualsevol religió per a meditar-hi. És un temple elegant però d'aspecte sobri, de tonalitats rosades, amarronades i crema; en forma de basílica però amb elements clarament hinduistes. Al lloc que en una basílica cristiana ocuparia l'altar hi havia una estàtua d'algú que molt probablement era del monjo i predicador asceta Vivekananda. L'altre temple era el temple de Kapaliswarar, un temple hinduista xivaita “normal i corrent”, amb la torre en forma de muntanya de déus a l'entrada (el “gopuram”), pavellons per als déus i els fidels... Més interessant, però, era la cort de vaques darrere d'unes imatges, o l'interior del temple, que semblava una mica, amb perdó, el tren de la bruixa: molt foc, molta columna negra, una mica d'or... Llàstima que això ho he vist des del pati, que allà els no-hinduistes no hi podíem entrar. Deixant les sabates abans d'entrar al temple, una turista japonesa ha començat a fúmer crits per allà perquè li han dit que havia de pagar per deixar les sabates. Insistia que li havien dit que no havia de pagar, i els del temple “que no, que li hem dit que sí!”. Total, ganes de fer el paperina, perquè es deixava la voluntat i, a més, la hi havia de deixar tothom, indis i no indis... després m'he fixat que era una parella que quan jo sortia del zoo ells hi anaven, i la senyora donava força la nota: molt vestida de coloraines, i amb una pamela molt gran... i he pensat “mira, tu, com les flors i els insectes: si és virolat, és verinós”... I quan sortia del temple va i una senyora francesa entra a dins sense descalçar-se. Jo me l'he quedat mirant a veure si li deia alguna cosa o no, però un noi del temple ha reaccionat abans que jo: i es veu que la senyora buscava no sé qui i tenia pressa. Molt bé, doncs, quan jo tingui pressa entraré al Louvre sense passar per seguretat.

A part, al temple també hi havia indis, sent diumenge com era: trencant cocos en un cercle de ciment preparat per a aquesta fi, fent ofrenes, beneint ofrenes, jugant, empipant les vaques (això els nens).

Marina Beach. Aqui hi vaig anar un altre dia.

Ah, i m'oblidava que el dia ha començat al memorial de Kamaraja, un dels líders de la independència índia del sud o, com m'han dit uns nois molt simpàtics que he conegut, “el Gandhi negre”. Bé, no sé si és de gaire tacte referir-s'hi amb aquest nom, però si ells mateixos ho diuen... el cas és que els indis del sud generalment són de pell més fosca que els del nord (Gandhi era gujarati, o sigui, del nord-oest), i el símil els devia anar bé. El memorial consistia en un seguit de pavellons: el dedicat a tots els caiguts per la pàtria, el de la flama eterna a Kamaraja, el dedicat a la memòria de Kamaraja... Com molts d'aquests llocs, el populatxo es passava la solemnitat pel forro i bàsicament escrivia coses amb el dit sobre la pols dels marbres, feia hipòtesis sobre d'on prové el gas que alimenta la flama eterna o patinava amb els peus descalços pels terres llisos. Això si no apareixia de sobte un estranger amb qui tota la família es podia distreure saludant i donant-li la mà!

El meu institut

Cartell vintage d'una pel.li 'india,
d'aquells que agraden tant a la gent.

Sempre havia sentit a dir, de la gent que té blogs, que el que costa és ser constant i mantenir-los (una mica com els gossos, o els amics). I ja és ben veritat: jo fa gairebé un mes que sóc a l'Índia i pràcticament no he escrit res... ai, vull dir “no he actualitzat el blog”.

Però sempre em passa igual: els primers dies en un lloc nou més o menys em sorprèn tot, després m'hi adapto i ja està, penso que tampoc n'hi ha per tant... I no és “plan”, perquè sí que me n'han passades de coses.

Podríem començar per les classes. La veritat, però, és que són força mediocres. Bé, en realitat ho són molt, però em nego a criticar obertament i per escrit col·legues de professió. Però vaja, cada hora de classe que fan alguns dels tres profos que tinc, la deessa de la metòdica i la didàctica moren una mica. “Però ja renaixeran”, deuen pensar...

Les rebudes s'on bovines, a l'Institute of  Asian Studies

Passem, doncs, a la meva habitació, que en realitat és una cabana al mig de la selva, amb la fauna incorporada que això comporta. De cabanes, a les premisses de l'Insitute of Asian Studies, n'hi ha tres, i a mi m'ha tocat la més humida, cosa que va ser una trastada durant les meves dues primeres setmanes (que van coincidir amb l'època de pluges), però segurament s'agrairà quan comenci la calorassa.

L'institut en general, és un edifici en forma de T de dues plantes molt gran, molt espaiós i molt rosa. On s'uneixen els dos braços hi ha una petita torreta, com un cimbori, que no se sap per a què és però fa molta gràcia. L'edifici està situat al final d'un poble que aviat serà barri de Chennai, i es troba, degut a un poc comprès nexe entre el món de les lletres i el de la indústria conservera, en el territori d'unes salines. El poble, Semmencherry (o Chemmencherry, si sou pudorosos/es), no és un poble com Torroella de Freser o Esterri de Mar, amb la seva placeta, carrers comercials, pavelló esportiu i seu d'Unió Democràtica, no. Són casetes, algunes de més antigues, altres de més modernes, construïdes sense cap altre ordre que el que dicta la necessitat que un carrer meni a un lloc. Hi ha un pou, solars sense construir (tots inundats a l'època de pluges), una cabana-botiga, un parell de temples (un amb el corresponent estany, pútrid), moltes vaques i gens d'asfalt. A peu de carretera (o sigui, de la carretera que porta a Chennai/Madràs), hi ha una farmàcia-consulta mèdica (per si les mosques), una botiga d'”empenyos” (per si les mosques), una botiga d'aquelles que venen de tot (cocos, Fantes i pasta de dents) i, oh, tatxan, tatxan... un “cafè” internet que porten uns nanos molt legals i que amb una connexió força ràpida. I les gràcies de Semmencherry al cantó esquerre de la carretera s'acaben aquí. Els encants de l'altra banda encara no els he explorat, però és on s'espera el bus per anar a la ciutat, concretament a sota d'un gran arbre d'aquells que els pengen lianes. I també hi ha una parada de cafès, tes i esmorzars indis (consistents en idlis, dosai, sambar i aquestes coses).

Madràs, Madràs... (o la indiferència del tàmil)

L'aeroport internacional de Madràs m'ha semblat sobrerament gran; les sales, àmplies i ben il·luminades, estaven desertes aquest migdia, l'ambient era letàrgic i els policies i la resta del poc personal feia el mínim que es podia permetre fer de la manera més desganada possible.

A fora de les sales, revisito Malàisia i se'm fa realitat un món que m'havia inventat, a parts iguals: la humitat, la pluja intensa, l'olor de cossos i cabells untats amb oli de coco (ranci, dolç i calent), dones vestides de coloraines i dones amb niqab negre. La carretera de l'aeroport està plena de sotracs que l'estació de les pluges ha convertit en petits estanys. Recorrem quilòmetres de carrers flanquejats de petites botigues que, per les deixalles acumulades, s'endevina que són fruiteries i verdureries. La majoria estan tancades a causa del Diwali, el festival de les llums. Aquesta festa, anomenada Deepawali a Tamil Nadu, celebra la fi del segrest de Sita. El rei mític Ravana va segrestar Sita i la va portar presonera al seu reialme de Lanka, que molts associen amb l'illa de Sri Lanka. Quan Rama va alliberar Sita i la va tornar al seu reialme, el poble, content, els va rebre amb llanternetes d'oli. Al sud de l'Índia, pel que es veu, aquests festa no és tan popular com al nord, ja que aquí, com a Sri Lanka, la mitologia presenta Ravana com un rei bo i just que va començar a fer maldats perquè va embogir i se n'hi va anar el cap. I això que en tenia deu...

Malgrat tot, durant tota la tarda i el vespre se sent la fressa dels petards, que nens petits i no tan petits tiren pel carrer, des de les portes de les cases i patis, inesperats i perillosos projectils festius.

De camí de l'aeroport, a part de vaques deglutidores d'escombraries, veig un elefant, muntat per un home, que travessa el carrer: veus? D'això a l'Iran no en teníem. I a Rússia, si no em falla la memòria, tampoc. Malgrat les dimensions sembla que passin desapercebuts, si jutgem per la poca atenció que els para la gent. Un cop ha travessat l'elefant i la resta de vianants anònims, el taxi continua avançant, tot plegat en direcció contrària, si s'escau.

El cel és tan fosc, tan opac, que només es veu una capa de verdor (palmeres, bananers, arbres exuberants i florits) retallada contra l'horitzó.

Un cop situat a l'hotel on he de passar una nit (la meva habitació a la residència d'estudiants l'ha ocupat un dia més del previst un japonès), surto a fer un volt i a desentumir les cames després d'onze hores de vol i d'esperes a aeroports (el bany de peus a la piscina aiurvèdica de l'aeroport de Delhi també ha ajudat a superar-ho). Intentant trobar la platja per presenciar les celebracions del Deepawali, he acabat ficant-me en un temple. Els temples hinduistes tàmils (i no només tàmils, probablement), consisteixen en una plataforma principal, on s'erigeix la imatge de la deïtat major del temple (situada en una caseta elevada), i altres plataformes i capelles on hi ha deïtats menors. Les plataformes les cobreixen uns sostres aguantats per columnes amb capitells antropomorfs o amb forma de flor de lotus. En els temples moderns, els colors predominants són el blau grisós a l'interior i les franges blanques i vermelles a l'exterior. Les estàtues de déus, això sí, són de tots colors. Cal deixar les sabates a fora, però aquí, a diferència de les mesquites de l'Iran i altres llocs, ningú no les vigila (les meves cantaven força, i per això els he demanat si les podia portar a dintre del temple, a la mà, i m'han dit que les deixés a direcció). Un cop a dins, he vagat per entre els déus, arbres engalanats amb ofrenes, bassals d'aigua fangosa, algun excrement d'algun animal, taques d'oli de coco, llimes esclafades (a davant de la porta d'entrada) i altres mostres del fervor religiós hinduista i de la naturalitat (de vegades xocant) amb què el sacre es barreja amb l'escatològic. Mentre em calçava per sortir, m'he fixat que una jove se senyava abans d'entrar al kovil (o koyil, o temple hinduista). Al camí d'accés al temple, paradetes de garlandes de flors i/o arrels de lotus (o de cúrcuma, no n'estic segur), estampetes de déus, lamparetes de fang, platets de fulla de bananer que contenen flors, espelmes i oli... tot preparat per realitzar un dels cultes religiosos més antics i impertorbables de la història de la humanitat.

M'he menjat, abans d'una passejada que seria màgica, un plàtan fregit i un vaset de te amb llet en un tuguri miserable del costat del temple. Després d'uns dubtes inicials, finalment han trobat canvi del bitllet gran que tenia jo (acabava d'arribar i els l'he encolomat, pobres...) i m'han vengut la manduca. Acostumat a l'atabalament i sobrehospitalitat a què et sotmeten els perses, l'orgull i indiferència dels tàmils no deixa de sorprendre'm (gratament). Ningú et pregunta res, i els meus tímids (i primitius) intents de dir alguna cosa en tàmil molt poques vegades provoquen res més que indiferència. Quan fosquejava m'he posat per uns carrerons de cases que els queia la pintura virolada per culpa de la humitat. M'he creuat amb multitud de gent que, m'atreviria a dir, no veu gaires estrangers per aquí, i ningú no m'ha dit res, ni m'han mirat. A molts països la gent et saluda, et somriu, o se'n riu de tu. Aquí ets invisible...

I jo m'he aprofitat d'aquesta invisibilitat per observar escenes quotidianes: famílies assegudes als patis o a les terrasses encenent lluminetes i bengales, gent gran descansant dins de cases obertes de bat a bat, dones ajupides escombrant el terra, pares mirant entendrits com els seus fills petits bavegen d'il·lusió amb els seus primers diwalis...